Dilluns al matí, al conegut programa de Televisió de Catalunya dels Matins de TV3, es va parlar sobre el part domiciliari. Aquesta és una opció que trien cada vegada més parelles per a rebre els seus fills, i estic segura que si no fos pel seu elevat cost econòmic hi hauria força més gent que pujaria en aquest tren.
No vull iniciar aquí un debat sobre part a casa.sí – part a casa.no. Qui opta per un part a casa ja sap que està assumint un petit risc que sorgeixi alguna complicació, així que no cal que vingui jo i ho digui. Per sort els parts a casa es compliquen poc, entre altres coses perquè el personal que els atén només assumeix gestacions a terme i de baix risc (o així hauria de ser).
El que vull comentar avui és com s’ha transmès la informació. En primer lloc apareix la llevadora que atén el part domiciliari que surt al vídeo. Tot és perfecte, és un segon fill, el part és ràpid i neix una criatura sana en un clima càlid i acollidor. Realment és molt emotiu. Després parla la responsable de Sala de Parts d’un hospital públic català amb protocol de part natural i amb unes instal·lacions espectaculars. I surt l’altra cara de la moneda: parella que arriba amb la idea d’un part sense intervenció, van passant les hores, sembla ser que el part evoluciona molt lentament, la noia està molt cansada i desesperada, i li aconsellen analgèsia peridural. I s’acaba el vídeo. Com acaba aquest naixement? No ho sabem. Per què tallen la gravació?
La meva sensació és que la noia que fa el part a casa la treuen a la tele com una campiona (i ho és, com totes), i la del part a l’hospital dóna la sensació de fracàs. A mi no em fa pena que li posin analgèsia peridural, el que em fa pena és que ho passi malament i que senti frustració per no haver assolit el seu objectiu. A la llevadora de Can Ruti, la qual conec personalment i és molt bona professional, li han otorgat el paper de dolenta de la pel·lícula, la que convenç l’embarassada a “abandonar la cursa”. A mi m’hagués agradat veure com acabava tot plegat, veure els pares contents amb el seu nadó als braços, i no tallar el vídeo amb imatges de derrota i cansament.
Penseu que no es pot donar la situació contrària? També hi ha dones que després de tres dies de part domiciliari han d’anar a l’hospital esgotades… n’he vist arribar en condicions ben extremes. I dones que pareixen fantàsticament a l’hospital en tres hores, al seu aire i sense cap intervenció mèdica. El part depèn de qui t’acompanya, sí, però sobre tot de cada dona (i de si ha parit prèviament). No hem de generalitzar. I com a coautora del protocol de part natural hospitalari del meu hospital, no m’ha agradat com Televisió de Catalunya ha transmès la informació.
Per acabar, felicitar les dues parelles que han compartit el naixement dels seus fills amb la resta de catalans, ja que gràcies a accions com aquesta (i que no tothom està disposat a fer) n’aprenem tots.
Podeu veure el vídeo del programa en aquest enllaç: