Sóc ginecòloga, obstetra, metgessa especialista en Obstetrícia i Ginecologia, o com es vulgui dir. Però per sobre de tot sóc jo, la Laura, una persona que va decidir estudiar una carrera per ser metge i que va tenir la sort de triar l’especialitat que més li agradava. A sobre vaig encertar amb la tria i m’encanta el que faig. Però darrerament els ginecòlegs estem constantment jutjats i demonitzats en alguns àmbits. Hi ha qui es pensa que gaudim fent episiotomies perquè sí, que ens ho passem bé fent un fòrceps o que per nosaltres fer una cesària no és res. I probablement quedarà més guai compartir a les xarxes un article sobre com fugir dels ginecòlegs que no pas aquest.
Com a ginecòloga utilitzo fòrceps, espàtules i ventoses, i faig cesàries. Però el fet de saber-ne no vol dir que m’hi diverteixi ni que en faci per gust. El que més m’agrada és assistir parts sense necessitat de fer res, simplement posant les mans i acompanyant un nadó que surt pràcticament sol, caminant. Amb o sense anestèsia, el que la dona vulgui, però sense necessitat de fer episiotomia, ni instrumentar, ni presses, ni patologia. Aquests són els parts bonics, els idíl·lics, els que totes les dones voldrien. És un veritable luxe poder ser-hi.
Però no tothom pot tenir aquest part. Hi ha parts lents, que no progressen, o que ni tan sols comencen mai. Hi ha nadons que no toleren el treball de part i manifesten la seva incomoditat. També hi ha mares o nadons amb patologies. Cicatrius uterines de cesàries prèvies, aigües meconials, bradicàrdies, preeclàmpsies, malposicions fetals, distòcies de rotació, distòcies d’espatlles o desprendiments de placenta són tan sols un petit exemple de les paraulotes que poden arribar a passar en un part. Quan hi ha un problema primer cal saber-lo detectar, i tot seguit es necessita prendre una decisió i actuar.
Jo mateixa animo les meves pacients a pensar com volen que sigui el seu part i a redactar el seu propi Pla de Naixement. És important cercar informació, llegir, sentir curiositat per les diferents etapes del part i el perquè de cada cosa que passa. Però també és cert que no és massa bona idea idealitzar certes situacions ni fer-se massa idees preconcebudes: com més detalls posem al guió de la pel·lícula més ens costarà gestionar el fet que ens en saltem algun punt o coma. Cal estar preparat per a un possible canvi de plans si es dóna la situació. Per això, quan parlo sobre el part amb les meves pacients, les meves paraules són <<carpe diem>>.
I és que quan un part no és el somiat tothom té llicència per jutjar la situació. Per a algunes dones és més fàcil assumir que han necessitat una cesària o un fòrceps quan se’ls diu que ha estat per “culpa” d’algú: perquè li han fet una inducció, perquè s’ha deixat posar l’epidural, perquè li van administrar oxitocina, perquè va decidir parir a l’hospital, perquè el ginecòleg tenia pressa… és com si així es traguessin de sobre la responsabilitat de no haver fet el que s’esperava d’elles. A dia d’avui hi ha molt bombardeig d’informació al voltant del tema del part i com n’és d’idíl·lic, i com de dolenta és l’oxitocina o l’anestèsia. Això fa que algunes dones acabin tenint expectatives molt altes i s’exigeixin massa a elles mateixes… o que sense males intencions se’ls exigeixi massa des del seu entorn (amb aquest tema m’estendré més un altre dia).
Sí que és cert que un excés d’intervencions pot ser perjudicial i conduir la situació a un cúmul de despropòsits, i que a
menys intervencions en un part (garantint sempre la seguretat) menys riscos. Però altres vegades les coses passen sense que hi hagi cap culpable. No tots els parts són normals i no totes les dones poden parir. I som els ginecòlegs els qui tenim el paper de policia dolent i donem la mala notícia que allò no serà com s’esperava. Som els que actuem, els que canviem els plans. Ens agradaria molt més no haver-ho de fer, perquè som persones, i a dia d’avui la majoria som dones (i moltes som mares). Però la nostra especialitat té coses precioses i coses que no ho són tant.
Si en algun moment de l’embaràs detectem un signe d’alarma i trenquem el karma de la normalitat, alguns que ens diuen que som nosaltres, els obstetres, els qui tenim por, els qui ho veiem tot patològic, els qui no confiem en la dona ni en la seva capacitat de parir… som els dolents. Sobre tot si finalment tot surt bé, i allò que vèiem a l’ecografia i que anàvem seguint acaba sent quelcom normal, resulta que som uns alarmistes i hem espantat la gent “per res”. Però és que l’Obstetrícia no és més que això, obstare: observar i restar a l’espera. Fer de vigilant silenciós, vetllar perquè tot vagi bé mentre la dona gaudeix d’aquesta etapa. Però també actuar quan alguna cosa se surt de la ratlla.
Així doncs, sí, de vegades faig fòrceps. Quan ho faig, tot i haver-ne fet molts i sentir-me segura del que estic fent, sempre tinc aquell nus a l’estómac fins que surt el nen i plora. No és divertit fer un fòrceps. És molta responsabilitat: el nen, el sòl pelvià, el sagnat… I després, si el nen té qualsevol cosa, encara que sigui una piga al nas, “no haurà estat pel fòrceps això?!”. Però quan faig un fòrceps, o una ventosa, o unes espàtules, intento transmetre tranquil·litat als pares i fer que, malgrat la necessitat d’instrumentar, visquin un moment màgic i inoblidable. I també els explico per què és necessari en la seva situació.
I sí, de vegades també faig cesàries. Obro panxes per treure nens. Sembla que ho fem amb els ulls tancats però tot es pot complicar en un segon. Un úter obert sagna com una aixeta oberta, però mentre em barallo amb l’hemostàsia pregunto a la mare com es troba i la felicito per la seva maternitat. I també intento que, malgrat haver de recórrer a la cirurgia per a que neixi el seu fill, aquella parella tingui un record bonic d’aquell dia i que el visquin amb la màxima intensitat possible. De fet els qui hem decidit que en cada vegada més hospitals els pares siguin a quiròfan amb la mare i vegin néixer el seu fill som precisament els ginecòlegs.
En definitiva, no som tan dolents com ens pinten. Fem fòrceps, cesàries, espàtules… però el que més ens agrada és no haver de fer res. Us juro que quan tot va bé generem menys hormones d’estrès i marxem a casa més feliços. Ens estimem la nostra feina, i sort en tenim, perquè al contrari del que diuen alguns no ens fem pas rics. Som allà a qualsevol hora del dia i de la nit per observar i acompanyar la normalitat, però també per actuar i córrer quan és necessari. Que hi ha de tot, sí, com a tot arreu, però la majoria de nosaltres som professionals correctes que cuidem les nostres pacients. I la majoria de les nostres pacients confien en nosaltres, se senten segures al nostre costat i estan contentes amb l’atenció rebuda.
