8 de febrer de 2023. És el dia d’un naixement, i no el d’una persona sinó el del meu llibre: 9 llunes i mitja. El camí cap a la maternitat. Un llibre cuinat a foc lent, tenint cura de cada detall, fet amb molt amor. En aquest text us n’explico la història.
Sempre m’ha agradat escriure. L’any 2011, mentre el meu segon embaràs arribava al final, vaig sentir la necessitar la necessitat de compartir tot allò que m’estava passant, el que sentia i el que em preocupava. Una amiga em va suggerir que creés un blog, i així ho vaig fer. A Diari d’una mare ginecòloga vaig anar publicant textos sobre l’embaràs, el part, el postpart i la maternitat amb doble mirada: fusionant les meves experiències personals amb les professionals. I un blog que pensava que no llegiria ningú, o només les meves amigues, va anar fent-se gran i donant respostes a qui les cercava.
Quan va néixer el meu fill, un grup d’amigues em va regalar un llibre en blanc amb la meva foto a la portada per animar-me a escriure’n un. La idea m’anava rondant pel cap constantment, però en el moment vital en què estava immersa, amb dues criatures molt petites i en plena ebullició professional, no ho veia factible. Escrivia quan m’inspirava (i quan em deixaven), sense pressions. Cinc anys més tard, però, m’ho vaig començar a plantejar seriosament i vaig començar a donar forma al que avui és 9 llunes i mitja. Necessitava un títol, un índex, imatges i molts, molts textos. I també donar un aire diferent al meu blog, integrant-hi el projecte de llibre. Vaig conèixer la Xènia i el Roger a la consulta al final del seu primer embaràs i un dia, xerrant xerrant, em van explicar que entre altres coses es dedicaven a fer pàgines web. Unes setmanes més tard van posar fil a l’agulla i va néixer la meva pàgina web, www.laurarodellar.com.
Un embaràs dura aproximadament nou cicles lunars i mig. I d’aquí ve el nom. El camí cap a la maternitat és el que vull ajudar a transitar amb el meu llibre, sigui com sigui, perquè no n’hi ha dos d’iguals. No he volgut fer un manual d’instruccions, tan sols donar eines per a que cada mare escrigui la seva història. Vull que cadascuna entengui què li passa durant tot aquest procés, que se senti segura, que trobi el seu camí, que prengui les seves pròpies decisions i que busqui la millor vivència mentre arriba a la meta.
Necessitava imatges. La Susana, companya i amiga, estava esperant la seva primera filla i de seguida va acceptar deixar-se fer un reportatge fotogràfic de la panxa entre camps de blat i roselles. D’aquelles fotografies fetes una tarda de juny van sortir les imatges de la portada i de l’interior del llibre, excepte la darrera, que és del meu fill.
Entre les amigues que em van regalar el llibre en blanc el 2011 hi ha la Txell, dissenyadora gràfica. Qui millor per fer-me el disseny de la portada que ella? Amb molt amor i tones de paciència ha fet una feina increïble. El títol l’ha escrit la meva filla Laia, l’artista de casa.
Acabat el text, tocava preparar la sinopsi del llibre i la meva biografia, fotografia inclosa. Si no vaig escriure deu textos per la sinopsi no en vaig escriure cap. Res m’agradava. Però un diumenge al vespre, asseguda al sofà, semblava que alguna cosa començava a sortir. Vaig perfilar-ne l’esquelet i el vaig acabar de polir amb l’ajuda del meu marit i de la meva amiga Raquel (sempre li dic que és la “llibrepedia” perquè m’ha ajudat moltíssim en tot aquest procés). Olor de poma al forn i de pa acabat de fer és la que desprèn un nadó en el moment de néixer. La biografia tres quarts del mateix. “No escrigui la seva biografia en primera persona”, deien tots els manuals sobre com fer una biografia per un llibre. Pot semblar molt fàcil, però també vaig fer nombroses “preses falses” sense èxit. Vaig demanar ajuda a l’Albert, un amic periodista, i vam fusionar les dues propostes que em va fer en una de sola i ho vam tenir. Socors, la foto. Realment cal? Confesso que no m’agrada gens com quedo a les fotos. Per sort, tinc la millor companya de guàrdies del món que em veu amb bons ulls i que té un telèfon molt millor que el meu que fa miracles. Gràcies Alejandra!
En el moment en què vaig començar a donar forma al llibre la idea de l’autoedició era la que més m’atreia. Que tot fos meu. No obstant, abans de tirar per aquest camí vaig trucar a la porta d’alguna editorial, però el meu projecte no va encaixar als plans de cap d’elles. Vaig escollir Círculo Rojo com a fórmula una mica híbrida dins del món de l’autoedició, cosa que m’ha permès delegar algunes gestions, però alhora he pogut viure de ben a prop cada etapa del procés fins que m’han arribat dotze caixes contenint dos-cents exemplars de 9 llunes i mitja. I aquí el tinc, el meu tercer fill, preparat per arribar a casa de qui el vulgui com a company en el camí cap a la maternitat.
Espero que us agradi i, sobre tot, m’encantarà rebre les vostres opinions i comentaris. El podeu comprar aquí, i també podeu descarregar-ne el primer capítol de manera gratuïta per anar fent boca.
