En un part es distingeixen tres períodes: el primer correspon a la dilatació, el segon a l’expulsiu i el tercer al deslliurament de la placenta. Dins del període de dilatació hi ha una fase latent, en què encara no ha començat el treball de part actiu pròpiament dit, i una fase activa.
Primera fase del part: dilatació
Durant la fase latent comencen a aparèixer contraccions doloroses, que poden no ser del tot regulars encara. El coll de l’úter es va escurçant, i es comença a dilatar lentament fins a sis centímetres. Aquesta fase, que pot ser ben tolerada i bonica de viure però també lenta i pesada, té una durada molt variable. De fet, ningú n’ha establert un sostre clar, tot i que hi ha estudis que descriuen que un 95% de les dones han passat a la fase activa després de 30 hores. En la fase activa hi ha contraccions regulars i doloroses (2-3 cada 10 minuts aproximadament). La progressió de la dilatació dels 6 als 10 centímetres és més ràpida, sobre tot els darrers centímetres, però pot variar d’una dona a una altra. S’estableix una durada estàndard d’aquesta fase de menys de 12 hores en primípares (primer part) i menys de 10 hores en multípares (parts successius), sense haver de mantenir-se el ritme clàssic d’un centímetre per hora establert arrel de l’estudi de Friedman.
Per tant, la fase latent i la fase activa no tenen res a veure entre elles: una pot ser llarga i de durada molt variable, i en l’altra tot s’anima i els tempos estan més definits.
Els primers centímetres de dilatació són els que més costen. És molt important saber si una dona està realment de part (actiu), perquè des del primer avís fins al naixement poden passar dies, i si es comet l’error de considerar que ha començat la fase activa del part probablement s’acabarà observant una evolució més lenta de l’esperada i s’acabarà intervenint per accelerar el part, augmentant fins i tot la probabilitat de cesària per una suposada manca de progressió. De fet, hi ha estudis que demostren que, després de l’entrada en escena de nous protocols, disminueixen les cesàries primàries (les que es realitzen a dones que esperen el seu primer fill). Cal, per tant, que tots els professionals de l’Obstetrícia tinguin clar quin és el llindar entre la fase latent i la fase activa del part i, sobre tot, tinguin la paciència necessària per donar prou temps als nadons per néixer.
Les noves guies clíniques d’assistència al part no plantegen dur a terme cap intervenció mèdica fins entrada la fase activa. Però, realment, totes les dones desitgen això? D’entrada, per a que aquest escenari sigui possible calen dues coses: molta educació prenatal i molt suport. Tot això s’ha d’explicar a la consulta, a les classes de preparació al part, en llibres, recursos digitals… la dona ha de saber què és un part i per quines escenes anirà passant. Instruir la parella (o altre acompanyant) en tot això és bàsic. I quan arriba el dia cal parlar amb la dona, tranquil·litzar-la, animar-la i donar-li estratègies per viure tot això de la millor manera possible. I, sobre tot, escoltar-la, esbrinar què necessita, què vol i quines són les seves expectatives.
Amb tota la informació sobre la taula, no totes les dones esperen un part fisiològic sense intervencions. N’hi ha que estan disposades a recórrer tot el camí fins entrar en la fase activa, però també n’hi ha que no. I en ocasions hi ha una discordança entre l’esperat i el viscut, i no sempre es tolera una fase latent molt llarga: després d’una nit o dues sense dormir, menjant poc i amb dolor, les coses es poden veure d’una altra manera sense suposar cap rendició i sense ser pitjor mare ni menys valenta. De vegades cal una treva i posar una epidural als 3 centímetres de dilatació no és cap fet insòlit. Les probabilitats d’acabar utilitzant mesures com el trencament de membranes o l’oxitocina endovenosa augmenten, sí, i qualsevol intervenció mèdica té uns riscos inherents, sí, però la decisió final és de la dona i l’assistència al part s’ha d’adequar a cada situació individual. El que és important és que les dones, a l’hora de decidir, tinguin tota la informació – objectiva – damunt la taula, i que els professionals tinguin clara la fisiologia del part i respectin els tempos i les decisions de les dones, sense accelerar res per conveniència. No ho oblidem: el centre de l’assistència és la dona, el seu nadó i el seu acompanyant, ningú més.
Entrar en la fase activa als 6 centímetres de dilatació amb contraccions regulars no vol dir passar tota la fase latent sola o quedar-se a casa. De fet, als hospitals als 3-4 centímetres ja es planteja l’ingrés, no se sol enviar la dona cap a casa. El que cal tenir clar, sobre tot si s’espera un part fisiològic, és que tot i estar a l’hospital si encara no ha començat la fase activa l’evolució pot ser lenta sense que hi hagi cap problema ni cap necessitat d’intervenció. En alguns centres s’ofereix estar a l’habitació de planta aquesta primera estona, amb el suport de la parella o altre acompanyant, com si s’estigués a casa, amb les llevadores traient el nas de tant en tant, i en d’altres la dona es queda a la Sala de Parts. Tot és correcte, i dependrà de l’organització de cada centre i de la disponibilitat d’espais. Un part fisiològic, en fase latent, no s’ha de convertir en un part “abandonat”, perquè llavors sí que les forces flaquejaran i la dona dirà “feu-me el que vulgueu que ja no puc més”.
L’entrada en la fase activa se sol notar: les contraccions són més regulars, cadascuna fa més mal que l’anterior, i generalment la dona ha de deixar de parlar quan n’hi ve una, buscant instintivament una postura que la faci més suportable. Aquí, més que valorar l’evolució hora a hora, cal veure-ho amb perspectiva, com a durada global d’aquesta fase. Com ja he explicat, la norma del centímetre per hora ha passat a la història de l’Obstetrícia. Si es desitja un part amb analgèsia epidural, aquí ja està tot tan engegat que no té per què aturar-se. La dona requereix un acompanyament més intensiu, el naixement està cada cop més a prop i, com sempre, cal tenir paciència i saber restar a l’espera. La fase activa del període de dilatació és una cursa de fons, sense pausa però sense pressa, amb un ritme constant. Hi ha tanta variabilitat de durada i d’intensitat d’una dona a l’altra que fa que no hi hagi dues vivències iguals.
Parlaré del període expulsiu en la propera entrada, però abans us deixo l’enllaç d’un text que parla sobre el limbe, aquella frontera entre la dilatació i l’expulsiu, aquell moment en què tot canvia i es fa més intens que mai: http://www.laurarodellar.com/a-nou-centimetres-el-limbe/ .
