Bona pregunta… i no és senzill contestar-la perquè no hi ha una resposta única. Un part no és com la zona blava, que té un màxim d’estacionament permès. Un part necessita temps, molta paciència (per part de tots) i un bon acompanyament. En definitiva, fer honor al terme obstare, que no vol dir altra cosa que restar a l’espera.
Les taxes de cesàries augmenten cada any a molts països, i això és un problema. Malgrat tenir uns riscos superiors al part vaginal, la tècnica quirúrgica és relativament senzilla, i als països desenvolupats es complica relativament poc, fent que en ocasions s’arribi a banalitzar. Però una cesària deixa petjada, i s’ha de reservar per quan realment cal. D’entrada, una dona que ha parit per cesària, quan es torni a quedar embarassada, tindrà més probabilitats de tenir-ne una altra. Les cesàries repetides, a banda de ser més complicades, comporten un major risc d’anomalies en la inserció de la placenta, parts pretermes i hemorràgies postpart, entre d’altres. I, a més, el part per cesària no entra dins les expectatives de la majoria de les dones, i el seu impacte emocional també és important. En canvi, una dona que ha parit prèviament tindrà moltes més probabilitats de tenir un part vaginal sense complicacions en futurs embarassos. Es pot parir després d’una cesària, i les estadístiques són encoratjadores respecte fa una dècada, però el que té més impacte en la reducció de les cesàries és disminuir les cesàries primàries: les que es fan a dones que esperen el seu primer fill.
Hi ha cesàries no evitables (placenta prèvia, pèrdua del benestar fetal…), però hi ha casos en què el parir o no parir depèn del temps que es doni. De vegades, simplement donant una mica més de temps, es pot aconseguir un part vaginal sense restar seguretat. I, en d’altres, per molt que esperem el part vaginal no serà possible, o bé ho seria però amb una major probabilitat de complicacions. L’objectiu ha de ser aconseguir el màxim nombre de parts vaginals, però parts vaginals segurs. I, per això, cal establir bé la durada d’un part normal, sobre tot definint bé cada fase per saber on estem en cada moment, i tenint clar quan s’ha d’encendre la bombeta d’alerta i quan s’ha d’actuar.
Fins no fa massa anys els tempos dels parts es basaven en un estudi publicat per Emanuel Friedman l’any 1955. Els límits es posaven en 12-14 hores per al primer part, i 8 per al segon. I si la dilatació no evolucionava a més d’un centímetre per hora, tots a córrer. Si en dues hores no hi havia canvis, calia intervenir. Però les 500 dones que va estudiar Friedman eren de raça caucàsica, van parir totes al mateix hospital, la gran majoria amb sedació, i tenien entre 13 i 42 anys (el 70% tenien entre 20 i 30 anys). Sens dubte un context ben diferent de l’actual. En canvi, avui dia s’ha vist que els parts poden durar més del que clàssicament es pensava. A partir d’estudis amb més de 60.000 dones publicats per Zhang, s’han anat establint uns estàndards diferents que, a banda de ser útils en el dia a dia dels que ens dediquem a l’Obstetrícia, donen més temps a les dones per parir sense que ningú estigui fent res incorrecte. Cada guia clínica que es publica dóna una mica més de màniga ampla pel que fa als tempos.
Tot està bé si no es demostra el contrari. El quid de la qüestió és trobar la línia a partir de la qual deixem d’estar en territori segur. Malgrat no existir cap fórmula matemàtica, sí que hi ha uns estàndards que serveixen de guia. El més important, a l’hora de saber detectar un problema, és conèixer la normalitat: per poder actuar quan toca, ni més ni menys, cal tenir molt clara la durada normal d’un part i quan realment una dona està de part. Sense aquests conceptes clars, les intervencions innecessàries (que no estan exemptes de riscos) són més que probables. Les presses no són bones per ningú.
En el proper article explicaré quines són les fases del part, quins trets característics té cadascuna i quina és la seva durada normal (si és que està establerta).
