“Un médico cura, dos dudan… tres, muerte segura”. Aquesta frase em va acompanyar durant tota la meva infància. La meva mare és metge (d’una especialitat que no té res a veure amb la meva), i tenia una rajoleta de ceràmica al despatx de casa amb aquestes paraules. No recordo quan vaig preguntar què volia dir, però el missatge em va quedar gravat per sempre.
En Medicina és molt freqüent demanar una segona opinió davant d’un diagnòstic, de la possibilitat d’una intervenció, o després de plantejar-se un tractament. O també quan el pacient té un problema i qui el visita no arriba a cap diagnòstic o no planteja cap solució. De fet, és tot un dret i perfectament comprensible.
Però… un cop emesa aquesta segona opinió, què farem? Si tots dos professionals ens diuen el mateix, “sí, vostè té tal cosa, i la solució és aquesta”, la decisió és relativament fàcil… tot i que encara hi ha qui no està convençut, o no sent allò que vol sentir, i en cerca un tercer per veure què li diu. I potser li diu el mateix… o no. També pot ser que els veredictes dels dos professionals consultats siguin diferents. Potser un operaria per laparoscòpia i l’altre obriria, o un operaria i l’altre provaria un nou tractament que ha sortit recentment… i ara què? Què fa el pacient? Hi ha vàries possibilitats:
· Quedar-se amb l’opció més conservadora, és a dir, la que implica menys cicatrius o no passar pel quiròfan d’entrada.
· Decantar-se per l’opinió del professional amb el que hagi trobat més empatia, és a dir, que li hagi caigut millor, que li hagi generat més confiança.
· Decantar-se per l’opinió del professional amb més “prestigi”, o amb més títols penjats a la paret, o que ha sortit per la televisió.
· Decantar-se per l’opinió del professional que tira per terra les determinacions de l’altre, desprestigiant-lo i lloant-se a si mateix (“com t’anava a fer això?”, o “jo també t’operaria, però més ràpidament”).
· Quedar-se amb l’opinió del professional que li ha dit allò que volia sentir. És a dir, si es volia operar, el que li ha dit que s’operi, i si volia esperar, el que li ha dit que provi aquelles pastilles noves.
Després hi ha casos rebuscats, que van peregrinant d’un metge a un altre, i portant-li a un les proves que li ha realitzat l’altre, i viceversa… i potser amb tantes excursions es passa per alt alguna cosa realment important. Una amiga i companya em va explicar un cas en què va aconsellar fer una biòpsia de còrion a una pacient (per protocol estava indicada), i com no se la volia fer va anar a cinc ginecòlegs diferents. D’aquests, quatre li van aconsellar la prova, i un cinquè li va dir que no calia… i amb ell es va quedar, perquè li va dir el que volia sentir. Quan nosaltres plantegem una prova o un tractament, el pacient té la llibertat de decidir, de manera que aquesta noia podria haver continuat amb la mateixa ginecòloga i no fer-se la prova.
Hi ha pacients que no ens diuen que vénen per una segona opinió, o no ens diuen que han consultat amb algú altre després de la darrera… probablement per desconfiança. I és que la confiança és summament important en la relació metge-pacient: el pacient ha de confiar en el seu metge o buscar-se’n un altre, però el metge també ha de confiar en el pacient. De la importància de la confiança mútua en la relació metge-pacient ja vaig parlar fa una temporada, deixo aquí l’enllaç a aquell article:
http://laurarodellar.blogspot.com.es/2013/06/confianca-mutua-la-clau-de-lexit.html
Aquests que ens oculten informació, en el fons, ens estan examinant. A petita escala, em passa molt sovint fent ecografies quan pregunto abans de començar “ja sabeu si és nen o nena?”. La majoria de la gent respon, però n’hi ha que diuen “sí, però no t’ho direm, aviam si dius el mateix”. En realitat, veure el sexe a les 20 setmanes és relativament senzill, de fet sovint és tan evident que els mateixos pares ja ho veuen.
Hi ha moltes embarassades que fan doble control, és a dir, es visiten amb el ginecòleg privat i també a la Seguretat Social. O bé van al seu ginecòleg de tota la vida, que potser no assisteix parts, però els genera confiança. Cap problema! El més habitual és que ho expliquin, i llavors acordem fer certes proves, com les analítiques, en un dels dos llocs. Jo, si m’ho porten fet, ho anoto a la història i ja està. Però també hi ha dones que es fan les analítiques per duplicat, prova de glucosa inclosa, i per tant sotmeten el fetus a una sobrecàrrega de glucosa dues vegades en una setmana. Cal? No seria més senzill fer-ho una vegada? Per no parlar del screening combinat del primer trimestre: què fem amb dos o tres resultats diferents? A qui li ensenyem cadascun? Per mirar més una cosa, aquesta canviarà?
I és que ocultar dades pot conduir a errors diagnòstics, a una mala interpretació de resultats, o a interaccions entre medicaments. A banda de generar encara més dubtes en el pacient. D’aquí la frase de la rajoleta: “un médico cura, dos dudan… tres, muerte segura”. Una persona difícilment morirà per consultar tres metges, però probablement tindrà més batibull d’idees consultant tres metges que dos, o un de sol en el qual realment confiï. La sensació de soledat serà més gran, i els dubtes es multiplicaran per cinc.
Els metges no tenim la veritat absoluta, i la Medicina no són matemàtiques. Hi ha metges bons, metges dolents i metges regulars. Una segona opinió és un dret del pacient, evidentment. Però a l’hora de demanar-la, cal pensar bé per què ho estem fent, què ens aportarà, a qui li estem demanant, i què farem en cas de divergència de criteris. I no està de més que tots dos professionals sàpiguen que estem consultant-ne més d’un. Estem acostumats a rebre segones opinions, i terceres i quartes, i a que les nostres pacients en demanin. Sabem que la gent canvia de metge, i que n’hi ha que ho fan contínuament… tothom és lliure de fer el que vulgui, però sobre tot, cal deixar lloc per al sentit comú.