Estàs embarassada. Hauràs de parir, i ho hauràs de fer tu, ningú més ho pot fer per tu. Hauràs de parir, i t’has de preparar per fer-ho. Preparar-te per parir no és anar a fer sis o vuit sessions per aprendre a moure la pelvis, respirar i empènyer, ni estudiar-te un manual amb les fases del part. Preparar-te per parir és connectar amb el teu cos per deixar néixer. És obrir el teu cos a un ésser que creix i es desenvolupa dins teu i obrir-li la porta per a que surti de dins teu.
Potser hi ha qui li preocupen les dones empoderades, informades, amb expectatives, que volen ser partícips de la presa de decisions i que tenen clares certes idees. Sí, a alguns els incomoden aquestes dones. A mi sincerament me’n preocupen unes altres: les que no estan preparades per parir, les que no estan preparades per deixar néixer, les que adopten una actitut submissa i passiva i fan recaure l’escriptura del guió de la pel·lícula sobre els professionals que l’assisteixen. I em preocupen perquè ho passen malament en el moment del naixement per molt rodat que vagi tot, i no tindran un bon record d’aquell dia.
Un naixement implica un conjunt de sensacions que l’anestèsia més potent no és capaç d’apaivagar. Quan el cap baixa pel canal del part pressiona els teixits del sòl pelvià i els estira, i encara que es porti analgèsia epidural es nota pressió, sensació de distensió, com si es tingués una síndria entre les cames. Si el cap no està connectat amb el periné i la dona no està preparada per sentir, això pot resultar molt angoixant. No tothom vol un part sense antestèsia, o sense intervencions, o fa massa plans. No passa res per no voler veure el cap del nadó en un mirall quan està coronant. No s’és millor ni pitjor mare i ningú té dret a jutjar les expectatives dels altres. Però s’ha d’estar preparat per sentir.
Parir és deixar néixer, és dir-li al teu fill que pot sortir, que l’estàs esperant. Sense mirar el rellotge. No és necessari un entrenament intensiu per empènyer. Només l’has d’acompanyar en el seu primer viatge. Abraça’t a les sensacions, entrega-t’hi, no lluitis contra la sensació de pressió. Pot ser més curt o més llarg, pots necessitar més ajuda o menys, però té un final, hi ha una meta. No cal que per tu sigui una festa, no cal que diguis que ho tornaries a fer mil vegades. Si vols, pot ser un pur tràmit, i no cal que t’avergonyeixis per sentir-ho així. El que no vull és que ho passis malament per la por de sentir, per la por de viure-ho. Ara estàs aquí, posada en aquest paper i en aquesta escena, i has de parir tu. Ningú ho farà per tu.
Reflexions de dilluns.
