Vaig començar el bloc fa deu anys. He parlat de l’avortament de primer trimestre. He parlat de múltiples temes relacionats amb l’embaràs. I he parlat de parts de tota mena i en tot tipus contextos, amb dificultats o sense, però que culminen amb l’arribada al món d’un nadó viu. De vegades, però, el naixement no és l’inici de la vida, sinó el final. De vegades, malauradament, néixer és un comiat.
L’Organització Mundial de la Salut defineix la mort perinatal com la que té lloc entre les 22 setmanes de gestació i els primers 7 dies després del naixement. Altres definicions també hi inclouen els nadons morts fins als 28 dies de vida. Dins de la mortalitat perinatal hi ha la mort fetal (abans del naixement) i la neonatal (després del naixement). A més de morts espontànies, també hi ha interrupcions de l’embaràs per patologies greus, acceptades per la llei en determinats supòsits, i nadons que neixen amb patologies incompatibles amb la vida. Em centraré, aquí, en la mort intrauterina, la diagnosticada abans del part. De causes n’hi ha moltes, sobre tot problemes del nadó o complicacions de l’embaràs, però moltes vegades, per moltes respostes que es busquin, no s’arriba a saber mai per què ha passat.
Sovint es tendeix a protegir les dones embarassades evitant explicar-los històries amb un final no feliç. Per aquest motiu, algú podria pensar que en un bloc sobre l’embaràs i el part no cal parlar de la mort, i que fer-ho pot ser catastrofista o insensible. Tothom és lliure de no llegir-ho, però no parlar de les coses, i tapar-les, no fa que no passin. Parlar-ne, i donar-li l’espai que es mereix, fa que la mort i les famílies que l’experimenten deixin de ser invisibles.
Precisament és d’aquesta invisibilitat que es queixen les persones que viuen la mort fetal. Se’n parla poc, perquè fa mal. Fins i tot la gent propera, de vegades, s’allunya perquè no sap què dir, i això encara fa més mal. Una abraçada o agafar la mà també acompanya. Les paraules no treuen el dolor, no cal dir res per estar present. De fet, hi ha frases que fan mal, encara que no es pronunciïn amb mala intenció. “Tranquil·la, ja en tindràs un altre”. No, un nadó mort mai serà substituït per un altre, cadascun ocupa el seu lloc a la família, i que s’intenti tapar fa mal. “Millor així que quan ja hagués nascut”. Mai és millor, ni menys pitjor, és quelcom tan summament dolorós que no hi ha paraules de consol possibles ni moments més idonis per experimentar el que ningú voldria viure mai.
El moment del diagnòstic és gèlid. Quan ho visc, mentre faig l’ecografia i veig les vàlvules cardíaques immòbils sé que llençaré un meteorit sobre aquella família. No vull fer-ho, perquè no vull que sigui real, i perquè els voldria protegir, però tampoc ho puc evitar ni retardar. Ho tornaria a comprovar mil vegades però sé que és real. És impossible equivocar-se. No hi ha batec. El cor ha deixat de bategar. El nadó s’ha mort. No hi ha una frase millor, o menys pitjor. Amb tan sols quatre o cinc paraules tot allò que s’havia construït i somiat s’ensorra com un castell de cartes. No hi ha caigudes lentes.
A partir d’aquí qualsevol combinació de reaccions és possible. Les he vistes de tots els colors. Negació, preguntes, culpa, càstig, ràbia, plor desconsolat, astorament. Res és il·lícit, no hi ha cap manual de la bona reacció. El cervell va a mil revolucions per minut intentant entendre i processar el que està passant. Es pot sortir de la realitat i tornar-hi a entrar vàries vegades. Es pot demanar que es torni a comprovar que, realment, no hi ha batec. Res consola ni calma.
Passats els primers moments ve el moment de la pregunta: “I ara, què?”. Sí, s’ha de parir. Si no hi ha una patologia materna greu que impliqui un risc per la mare, ni han començat les contraccions, el part no ha de ser immediat. De fet, pot anar bé anar a casa i passar-hi una estona en la màxima intimitat i tornar a l’hospital quan se senti que ha arribat el moment. Hi ha gent que no vol esperar. Hi ha gent que no vol tornar a casa, perquè en el fons és enfrontar-se a la realitat exterior, arribar a una casa buida i donar la notícia a la família i a altres fills si se’n tenen. És com si la llum del sol encegués, i dins de les parets de l’hospital se sent certa protecció, com en una bombolla. No hi ha res millor, cal trobar la solució menys dolorosa, dins de tot, per cada família.
La primera reacció de moltes mares és demanar una cesària. Es pot veure com una sortida d’emergència ràpida: es posa anestèsia, no es nota res, no s’ha de fer res activament, i tot acaba. Però no, més que acabar, tot comença. Comença un camí llarg de dol, d’acceptació i de recomposició, d’aprendre a viure amb la pèrdua. La cesària no és la millor opció. Té més riscos que el part vaginal, tant durant la cirurgia com en gestacions futures. Implica més dies d’estada a l’hospital, una cicatriu a l’úter i un temps d’espera superior abans de buscar un altre embaràs. Ningú pot donar un nadó viu a aquesta família. L’únic que se’ls pot donar, ara mateix, és el menys pitjor dels comiats. I aquest naixement és un comiat.
Parir un nadó sense vida és dur, i pot ser llarg, sobre tot tenint en compte que en la major part dels casos el part és induït. Requereix molt acompanyament, molta sensibilitat, i també molta intimitat. La gestió del dolor físic és decisió de la mare. Si vol no sentir dolor, l’ideal és administrar analgèsia epidural tan aviat com es pugui, però és ella qui decideix, i imposar-li seria excessivament paternalista i protector. El monitor s’utilitza igualment, però només per controlar les contraccions. El silenci de la sala, sense el trot dels batecs, impressiona per moltes vegades que s’hagi viscut. Aquell dia es respira un ambient diferent a tota la Sala de Parts.
Saber que s’ha arribat a l’expulsiu pot ser reconfortant. Ja quasi està. Són moments de concentració, d’expressió generalment seriosa, d’entrega. Es treuen forces de sota les pedres per empènyer ben fort. Aquí tot ho ha de fer la mare, perquè el nadó no té to muscular, no flexiona i deflexiona el cap, no camina cap a la sortida, és empès. Quan surt el cap no hi ha cap altre plor que el dels pares, no esclata cap orquestra. El silenci és ensordidor i la pena inunda la sala.
El nadó es pot col·locar directament sobre la mare o el pot agafar la llevadora i portar-lo després. Val la pena parlar de tot això durant el treball de part o abans, i concretar què vol la mare i com pot tenir el menys pitjor dels comiats. Alguns pares, inicialment, rebutgen veure la criatura. És cert que veure-la és una vivència intensa i fa mal, però no veure-la no en fa menys, ni fa que no hagi passat. Se sent molta pena, però també pau. Veure el nadó, agafar-lo, tenir-lo als braços, contemplar-lo i dir-li com se l’estima ajuda a construir els dies que vindran. La majoria de persones, quan se’ls explica, hi accedeixen, però també n’hi ha que es mantenen fermes en la seva decisió. Per molt que després se’n puguin penedir, no se’ls pot forçar ni obligar. No hi ha cap temps òptim, ni mínim ni màxim, per passar amb la criatura. Tothom ha de fer el que senti i necessiti, sense pensar en els altres, sense por de molestar. No oblidaré mai una mare que, pressionada pels seus familiars, va deixar anar la seva filla més aviat del que ella hagués necessitat, i més endavant se sentia culpable per no haver passat prou temps amb ella. Sumar aquest sentiment a la pena que ja tenia era evitable. Des de llavors faig especial èmfasi en això a les famílies que viuen una mort fetal. No hi ha cap pressa, aquests instants quedaran gravats per sempre a la memòria. Només hi ha aquest moment, tots els altres seran tan sols amb el seu record.
Després del part té lloc el deslliurament de la placenta. El poder de les hormones és tan gran que, tot i no haver-hi succió, s’engega la producció de llet. Prenent les pastilles per inhibir-la es pot evitar el mal tràngol de veure els pits plens de llet per un nadó que no hi és. No obstant, no sempre són efectives, i de vegades puja la llet igualment. Si la mare no sabia que això podia passar, pot ser una gerra d’aigua freda. Algunes dones decideixen no inhibir la lactància i deixar que tot segueixi el seu curs natural. No hi ha cap decisió millor que una altra.
Després del part també vénen les preguntes, sovint sense resposta. S’analitzen els esdeveniments i les hores prèvies al diagnòstic, buscant on s’ha pogut fallar, i si s’hagués pogut per alguna cosa per evitar aquest fatal desenllaç. “Si hagués vingut abans…”. “Si m’haguessin fet una ecografia…”. La mort fetal no avisa. És certs que hi ha casos que s’haurien pogut prevenir (o s’hagués pogut intentar), però per molt que avanci la ciència i el seguiment de l’embaràs sigui impecable, hi ha un percentatge de mortalitat no evitable.
L’estada a l’hospital, si tot està bé, ha de ser el més breu possible. Tornar a la intimitat de la llar és molt necessari, però fa respecte. Arribar a casa amb els braços buits fa mal. A partir d’aquí comença un seguit de primeres vegades que, de vegades, fan més por que mal: primera sortida al carrer, primera trobada amb coneguts que pregunten, amb amics, amb la família, primera activitat de suposat entreteniment o oci, primera tornada a l’hospital… Cadascuna d’elles, cada enfrontament amb la realitat, és un petit pas per la construcció del nou demà. Un demà de conviure amb la pèrdua, de fer un lloc a la família pel petit o petita que ja no hi és i, si se’n tenen ganes, de plantejar un nou embaràs en un futur proper. Un altre nadó mai en substituirà un altre, però si el projecte de família que s’havia projectat incloïa un altre fill, cercar-lo és ben lícit, i no per això es deixarà d’estimar el que ha marxat.
Aquest text està escrit des del màxim respecte i admiració envers les persones que experimenten una mort fetal en primera persona, recollint cadascuna de les vivències compartides al llarg de la meva trajectòria professional. Potser he tocat més d’una fibra sensible. Potser hi ha gent que voldria no haver-lo llegit. Però espero haver ajudat a fer sentir, ni que sigui a una sola persona, que no està sola. Haver posat paraules a la seva vivència. O haver ajudat algú a entendre algú proper que està vivint o ha viscut una pèrdua, a estar al seu costat sense fugir, sense necessitar dir res, simplement estant. No per no parlar-ne la mort deixarà d’existir.
