acompanyant

Avui vull parlar de la fase latent del naixement, però no des d’un punt de vista tècnic de contraccions i tempos, sinó des d’un punt de vista vivencial. Com són totes aquestes hores prèvies al treball de part actiu i, sobre tot, com es poden viure de la millor manera possible?

En un part es distingeixen tres períodes: el primer correspon a la dilatació, el segon a l’expulsiu i el tercer al deslliurament de la placenta.  Dins del període de dilatació hi ha una fase latent, en què encara no ha començat el treball de part actiu pròpiament dit, i una fase activa en què ja no hi ha volta enrere i tot es fa més intens.

Durant la fase latent comencen a aparèixer contraccions doloroses, que poc a poc s’aniran regularitzant. El coll de l’úter es va escurçant, i es comença a dilatar més o menys lentament fins als 5 centímetres. Aquesta fase, que pot ser ben tolerada i bonica de viure però també lenta i pesada, té una durada molt variable. De fet, ningú n’ha establert un sostre clar, tot i que poques vegades dura més de trenta hores. Uns dies abans poden començar a aparèixer falses alarmes: els pròdroms de part, que són estones de contraccions, regulars o no, d’intensitat variable, que van encaixant el cap del nadó i van produint les primeres modificacions del coll de l’úter.

La fase latent del part es pot viure de moltes maneres, i això depèn bàsicament de tres factors: de com sigui la fase latent en si (durada, dolor), de la informació prèvia que hagi rebut la dona i del suport i acompanyament que rebi durant tota aquesta fase. D’aquests tres, el primer no el podem modificar, però els altres dos sí. El segon depèn tant de la set d’informació de la dona com de qui li proporciona aquesta informació, i el que està clar és que quan se sap què pot passar es viu tot amb menys angoixa i por. I el tercer, el suport i l’acompanyament, té un pes realment important. Per molt que una dona s’hagi preparat pel moment, a l’hora de la veritat, quan es troba dalt de l’escenari, necessita recolzament per viure millor aquesta fase.

El motor hormonal del part necessita tranquil·litat i que la dona se senti segura, que es pugui deixar anar, entregant-se a cada contracció i fent el que li demani el cos. Encara queda camí per recórrer, i cal economitzar les forces. Si les contraccions encara són espaiades, o s’està estones sense tenir-ne, encara que siguin les dotze del migdia pot ser una bona idea dormir una estona. Encara que no s’arribi a assolir un son profund, el fet de tenir la casa a les fosques tancar els ulls i endormiscar-se pot resultar molt reparador. De fet, hi ha dones que en plena fase activa són capaces de dormir entre una contracció i la següent.

La diferència entre les contraccions i un mal de panxa convencional és que entre una i l’altra hi ha una estona de treva. El fet que no hi hagi dolor constant fa que es toleri millor. És important respirar de manera tranquil·la i pausada, inflant bé els pulmons i deixant anar l’aire a poc a poc. Per això cal concentrar-se, perquè sovint es tendeix a fer respiracions ràpides i superficials que, a banda de no garantir una oxigenació del tot correcta, poden ocasionar una sensació de mareig poc agradable.

El treball de part consumeix energia com si s’estigués corrent una marató. És important hidratar-se freqüentment, ja sigui amb aigua, begudes isotòniques o infusions. Si es té gana, és ideal fer àpats lleugers de fàcil digestió, sense làctics ni greixos excessius, però si no se’n té no és moment de forçar-se. De vegades amb les contraccions es remou la panxa, i es poden tenir nàusees, vòmits o descomposició.

Quan les contraccions no són massa intenses i es toleren bé, pot venir de gust sortir a caminar una mica. En general, en moviment les contraccions es toleren millor, però no tothom té ganes de vestir-se i sortir al carrer, sobre tot si això implica trobar-se gent. Moure’s per casa pot ser suficient. Això va a gustos i no és quelcom que es pugui planificar amb anterioritat. De vegades el cos demana més estar a casa, abaixar les persianes, posar música relaxant i fer un bany d’aigua calenta.

A les classes de preparació al naixement sovint s’expliquen postures o tècniques per controlar el dolor, però després a l’hora de la veritat l’instint pren la veu cantant i té més pes que el que s’hagi pogut aprendre. No hi ha una postura concreta que faci suportar millor les contraccions, sinó que el més important és tenir total llibertat de moviments i anar trobant la posició, que no té per què ser la mateixa amb cada contracció. De vegades la dona tendeix a fer moviments circulars amb la pelvis, inclinar-se cap endavant, posar-se a la gatzoneta, aixecar una cama o recolzar-se sobre la parella o sobre una cadira… potser haurà practicat totes aquestes postures prèviament, però aquell dia li sortiran de dins, simplement s’ha de sentir lliure, obrir les ales i volar. A les classes, més que aprendre a volar, haurà après que pot volar. I totes aquestes postures instintives, en el fons, tenen el seu sentit a l’hora d’encaixar el cap del nadó a la pelvis i d’afavorir-ne el descens pel canal del part. També pot anar bé aplicar escalfor a la panxa, fer un bany calent o rebre massatges a la zona lumbar. El més important és escoltar el cos i actuar segons les necessitats que es tinguin en aquell moment, sense fer massa plans per avançat.

Durant la fase latent no es recomana dur a terme cap intervenció per accelerar el procés. De fet, ingressar a l’hospital massa aviat augmenta la probabilitat d’intervenció. Així, tret de situacions concretes, el millor lloc per passar la fase latent és a casa. I, si s’acaba decidint l’ingrés a l’hospital, el millor és donar suport i acompanyar però no fer res de manera activa.

Passar la fase latent a casa no vol dir fer-ho sola. El primer pilar de suport és la parella o altra persona de confiança (o altres). Tan lícit és preferir viure aquests moments en la més estricta intimitat com agrair la presència d’altres figures com la mare, una germana o una bona amiga. Els acompanyants poden apoderar i transmetre seguretat i calma, però per això han d’estar tranquils. Si estan nerviosos, ho transmetran a la dona o l’estressaran més que no pas l’ajudaran. Si prèviament han rebut informació sobre aquesta fase, sigui en forma de cursos de preparació al naixement o en qualsevol altre format, seran molt més útils. El segon pilar de suport són els professionals de la salut, informant i donant eines i estratègies per viure millor aquesta fase, tant a la consulta els darrers dies com en les visites a Urgències per contraccions, o fins i tot per telèfon.

En definitiva, una dona pot estar dolorida i cansada, però en general si se sent segura, sap què li està passant, té el suport adequat i té eines per tolerar millor les contraccions, ho viurà tot molt millor i tindrà més probabilitats d’arribar a l’hospital en la fase activa del part. I és una de les millors garanties per tenir un bon naixement és estar francament de part.