Avui escric un article de caire no mèdic, més aviat personal. Aquests dies, com a mare, em passen una sèrie de coses que, quan les comparteixo, veig que no sóc l’única que les viu, i he pensat “va, doncs escriu-ho, perquè segur que més d’una mare es troba en la mateixa situació”.
Viatjaré una mica en el temps cap al postpart: vaig tenir la meva primera filla l’any 2008, i llavors es parlava ben poc d’aquest tema. T’hi trobaves de ple, teràpia de xoc. La gent només ensenyava fotografies de nadons dormint plàcidament, però després quan explicaves que no dormies, que tenies els pits a punt de rebentar, que la nena només volia braços i que a les tres de la tarda no t’havies aconseguit vestir, les respostes d’altres mares eren “a mi també em passa”. Coi, i per què no ens ho explicaven? I això que vaig tenir la sort de tenir els nens en l’era pre-Instagram… perquè ara les xarxes ens venen la imatge de mares contentes amb cases perfectament endreçades i nadons rodonets que dormen a la ganduleta mentre elles fan hipopressius al parc. A l’Espai de Mares, el grup de postpart de l’hospital, la realitat que m’arriba és una altra. La majoria de mares són molt felices malgrat les dificultats, però potser ho serien més si no es marquessin un llindar d’exigència tan elevat.
Doncs bé, torno al març de 2020, dies de confinament. El primer cap de setmana va ser com una festa de pijames llarga. Quelcom diferent, #ensquedemacasa, treiem aquells jocs de taula que feia mesos que teníem aparcats, aprofitem per endreçar els armaris de la roba, mirem pel·lícules… com un cap de setmana de pluja qualsevol. Però va arribar el dilluns, i el dimarts, i el dimecres… sense escola, sense entrenaments, sense els amics, sense classes de bateria, sense batucada, sense poder sortir, i sense moltes coses que fins ara eren el més normal del món. I a casa hem tingut dies de tot, tant grans com petits.
Arc de Sant Martí, cortesia de Pau i Pere
Aquests dies Instagram va a vessar d’imatges de nenes i nens pintant arcs de Sant Martí, fent manualitats, jugant tranquil·lament, fent esport amb Youtube o fent feinetes de l’escola. Tots tenim aquests moments de pau a casa… però no neguem que en tenim d’altres de crítics. No els ensenyem a les xarxes, però tots els tenim. I en moments de debilitat ens podem arribar a sentir malament per no ser capaços d’arribar al nivell d’exigència que ens hem autoimposat. No tenim temps ni recursos per entretenir els nostres fills i filles les 24 hores del dia com si fóssim monitors d’esplai. Qui no treballa o teletreballa també té una casa que no s’endreça sola, una nevera per omplir i el dinar per fer.
En el nostre cas, des de l’escola ens han fet arribar propostes de les diferents àrees, sense tenir deures en ferm. En aquests moments fer seure la canalla amb el paper i el llapis no és fàcil, com a mínim a casa nostra. Feina tenen en adaptar-se a la nova situació ara mateix. Hem tingut moments molt difícils, i més que ens en queden. Hi ha escoles, sobre tot concertades i privades, que han enviat veritables jornades laborals a les famílies. Tinc amigues i companyes que han de compaginar treballar o teletreballar amb tutoritzar tres nens, cuinar, endreçar i posar rentadores. O que tenen nadons que ronden l’any i que no entenen res i no hi ha manera d’entretenir més de cinc minuts. Cada edat té el seu punt crític, cap és la més fàcil per al confinament.
Mares i pares, hem de sobreviure. No passa res per verbalitzar com ens sentim aquests dies. Estar confinat és una merda. I no només pel fet d’estar-ho, sinó pel motiu pel qual ho estem: un virus que no entén d’edats i classes amenaça la salut de tots nosaltres. Uns estem confinats, però d’altres estan morts o intubats. Entre nosaltres, també podem compartir que hi ha moments difícils, que hi ha dies dolents, que tenim ocells engabiats a casa i que costa gestionar emocions. I que estem preocupats pel que ha d’arribar. Jo, quan ho he parlat, m’he sentit millor, menys sola, menys diferent, i he baixat el llindar d’exigència en molts aspectes. I he vist que la sensació era compartida! El dia que em toca anar a l’hospital, malgrat ser una privilegiada per treballar a l’àrea més bonica en aquests temps convulsos, arribo esgotada. Necessito uns moments per fer una mica de slow-down i posar el xip confinament-entreneniment. Els experts recomanen que fem esport online… només em falta això! Passem els dies com podem, i ens quedem amb les coses boniques: les abraçades mentre pleguem llençols, les videotrucades amb els amics i amb la família, els moments en què cantem o juguem a jocs de taula en família, quan ens estimem, quan riem… però també plorem, ens enfadem, ens preocupem i tenim estones que ens convertiríem en un cuc bola fins que tot aquest malson hagués passat.
Em consola pensar que, de tot això, en sabrem treure les coses bones i nous aprenentatges, que en sortirem essent millors persones, i que passarà i que #totanirabe. Seguim compartint els moments bons, que en són molts, sobre tot si els sabem veure, i recolzem-nos entre nosaltres en els dolents, perquè hi són, i tenim dret a que hi siguin.
Coronavirus, cortesia de Martina i Berta
