Les darreres setmanes el terme violència obstètrica omple espais televisius, reportatges als mitjans de comunicació i debats a les xarxes, aquirint fins i tot de vegades un aire morbós i sensacionalista, i amb diversitat de personatges opinant-hi al respecte. Fins ara no m’he manifestat massa en públic sobre un tema que considero massa sensible com per tocar de qualsevol manera, i més en un escenari en què sembla que preocupa més com anomenem el problema (si violència obstètrica o d’una altra manera) que no pas el problema en si. I és que el primer que surt a la llum quan se’n parla en determinats àmbits és si això que s’està anomenant violència obstètrica és realment violència. Sovint el debat, enlloc de fer néixer estratègies per millorar la vivència de les dones a les sales de parts, acaba en una via morta després d’una discussió terminològica.
I, mentrestant, el rellotge corre. Diferents organismes internacionals reconeixen el concepte de violència obstètrica. El Ministeri d’Igualtat la vol incloure dins la violència de gènere en la reforma de la Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs. Caldria, potser, buscar un terme més adequat per poder apropar posicions i anar més enllà d’una paraula, treballant de valent per dissenyar estratègies que posin les mares al centre de l’assistència obstètrica i minimitzin els records amargs, eradicant certes actituds absolutament incorrectes. I seria necessari, també, plantejar un abordatge legal que protegís les mares de pràctiques incorrectes, però que no deixés els professionals de la salut exposats a l’amenaça d’una acusació tan seriosa com és la violència de gènere. Si ja és difícil trobar gent amb vocació i amb ganes d’implicar-se i dur a terme una assistència obstètrica respectuosa, això no facilita pas les coses.
La violència es defineix com l’ús de la força per dominar algú o fer-li mal. Certes actituds envers les mares, procediments inadequats o intervencions innecessàries que s’engloben dins del concepte de violència obstètrica estarien més a prop de la mala praxi que no pas de la violència. Però és cert que també es donen situacions de violència, que no necessàriament ha de ser física, sinó també verbal, social o institucional. No hem d’oblidar que, en el moment del part (i també durant la gestació), la dona es troba en una situació de vulnerabilitat respecte de qui li presta assistència sanitària, i poden haver-hi escletxes per on s’escoli l’abús de poder. I és aquí on hem d’incidir, sigui quin sigui el nom que li posem. El més important és el concepte, el que engloba. Cal reconèixer que hi ha un problema, rascar fins al fons de tot i començar-hi a treballar des de l’arrel, des de la base. Ningú que trepitgi habitualment una Sala de Parts pot negar-ne l’existència, però hem de parlar del problema real, del que passa avui, i no del que passava fa cinc anys, deu o vint, perquè perdem el fil. I dir que passa a tot arreu, o que també passa en altres àmbits de la salut, no ho fa menys inadmissible.
De què estem parlant? De situacions que generen una mala vivència del procés d’embaràs i part: d’infantilització, de ridiculització, de comentaris inapropiats, de dany emocional, i també de dany físic. D’exemples n’hi ha a cabassos: induccions i cesàries sense motiu mèdic, simplement en benefici de qui ha d’assistir el naixement, parts accelerats o instrumentats per manca de paciència, intervencions sota coacció, episiotomies innecessàries, manca d’intimitat i de privacitat, comentaris despectius, vexatoris o irrespectuosos, no permetre la presència d’un acompanyant… De vegades és una persona individual qui duu a terme aquestes accions, però d’altres és una institució, el sistema sanitari o, fins i tot, la pròpia societat. És imprescindible que tothom (persones i institucions) doni a l’atenció a l’embaràs i al naixement la importància que es mereix, centrant-la en la dona i en les seves necessitats i les del seu nadó.
Prevenir i evitar les situacions englobades dins del concepte de violència obstètrica no només és responsabilitat individual dels professionals de la salut, sinó també de les institucions, del sistema sanitari i de la societat.
Els professionals som directament responsables dels nostres actes, i hem de dur a terme una praxi correcta i tractar la gent amb respecte. No podem posar els nostres interessos personals o econòmics per davant del benefici de la pacient. Tenim l’obligació d’estar actualitzats, abandonant pràctiques obsoletes, i de ser tècnicament capaços de dur a terme la nostra feina. Hem de saber escoltar, i ser humils, i saber acceptar que les nostres pacients ens qüestionin i que vulguin saber. Hem de donar importància a les necessitats i expectatives de les mares, a com se senten i a com viuen tot el procés, evitant actituds patriarcals. Aquesta és la nostra responsabilitat individual. Hi ha actes totalment recriminables, i no hi ha excuses vàlides per fer o dir segons què. Qui programa una inducció o una cesària per evitar que el molestin a mitja nit, qui aplica un fòrceps abans d’hora per no esperar, o qui accelera un part per poder acabar abans, és responsable d’allò que està fent.
“Per què no ha canviat de ginecòleg?”. Això ens preguntem sovint quan som testimonis de situacions desagradables. Tothom té dret a un canvi o a una segona opinió quan no acaba d’estar d’acord amb certes coses o no se sent del tot còmode. Tenir informació a la butxaca – veraç i de qualitat – aporta seguretat i ajuda a crear expectatives i a prevenir males vivències, però no podem demanar a les mares un màster en Obstetrícia. Si volem que confiïn en nosaltres, no podem pretendre que estiguin amb l’escepticisme a flor de pell per si els donen gat per llebre. A més, tothom és lliure de decidir fins on vol saber. Ningú es pot excusar en la manca d’informació d’una mare per fer el que no toca o per justificar actes recriminables.
Més enllà de tot això, però, hi ha una responsabilitat col·lectiva, institucional, del sistema, tant a nivell polític com de gestió de les institucions sanitàries. Per molt bona voluntat que posem tots els professionals, hi ha coses que no depenen de nosaltres. De qui depèn la decisió d’establir les dotacions de personal en cada torn, els horaris, el temps destinat a cada visita o els criteris de selecció de professionals? O de col·locar una cortina enlloc d’una porta? O de determinar si una dona pot estar acompanyada durant una cesària? O d’ adaptar les instal·lacions a les recomanacions de les guies clíniques actuals? Com he dit, davant de certs comentaris o actituds no hi ha excusa que valgui, i hi ha una responsabilitat individual de cada persona al respecte. Però també cal veure les coses des d’un altre angle: quan un professional és sotmès a càrregues de treball excessives, i cada dia dóna més del que pot, o no se sent escoltat, o considerat, o no té l’ambient adequat per donar la millor assistència, es va desgastant poc a poc fins que deixa de brillar. L’objectiu final del sistema sanitari ha de ser cuidar les persones. Però per assolir aquesta fita, el sistema ha de cuidar els professionals encarregats de cuidar les persones.
I la societat, quin paper té en tot això? Estem parlant de posar les mares i els seus nadons al centre de l’assistència. De tenir en compte les dones i les seves necessitats. Quan els parts eren amb fòrceps i pentotal, algú es plantejava què necessitaven les mares? O simplement eren cossos gestants sotmesos a la voluntat de qui els assistia? Hi ha convencions socials que costen moltíssim de canviar. Tot això s’ha de treballar a casa, a les escoles i instituts, a l’educació en el lleure, al món de l’esport, en l’àmbit laboral, als mitjans de comunicació… a tot arreu. Si la societat canvia la mirada, potser tard o d’hora els sistemes polític i sanitari també l’acabaran canviant, i hi haurà certes prioritats sagrades i intocables.
Quan parlem del concepte de violència obstètrica, i de vivències positives i negatives, també hem de tenir en compte les expectatives de les mares. Tothom genera les seves pròpies expectatives envers el naixement, que no sempre es compleixen. Realment, tot el que es viu com a violència obstètrica (i que per tant seria denunciable com a violència de gènere) és realment violència i/o mala praxi? O simplement una dissociació entre les expectatives i el que ha acabat passant? Per què ha passat el que ha passat? Era evitable? De vegades hi ha procediments que són necessaris, però es viuen de manera violenta. Podria haver hagut una comunicació més fluïda? O més confiança? De vegades, pel que sigui (manca de temps, manca de motivació, alta pressió assistencial, manca d’empatia…), no s’escolta prou les mares, o no se’ls expliquen prou bé les coses, o no hi ha prou receptivitat. I de vegades hi ha expectatives impossibles, irreals, o que no concorden amb la situació individual d’aquella dona. En definitiva, el resultat final, allò que queda i deixa petjada, depèn de com es viu tot el procés. És cada dona l’única responsable de les seves pròpies expectatives? És responsabilitat de cadascú ser crític amb allò que sent, veu i llegeix, però també hi tenen un paper important els autors de tota aquesta informació, aquells qui divulguen temes relacionats amb l’embaràs i el naixement. I confesso que a molts els convidaria a passar una sola guàrdia en qualsevol hospital. La informació és molt necessària per tenir una vivència positiva del naixement, però cal saber-la cercar i filtrar.
Així doncs, què es necessita per prevenir situacions incloses dins del concepte de violència obstètrica i centrar l’assistència en la mare i el nadó? Per una banda, accions individuals dels professionals sanitaris: voluntat, vocació, motivació, capacitat d’autocrítica, abandonar egos, no prioritzar interessos econòmics i personals, empatia, capacitat d’escolta. Paral·lelament, però, calen estratègies globals, com una organització de les institucions sanitàries que permeti dedicar prou temps a les mares, amb dotacions de personal suficient, juntament amb l’actualització d’instal·lacions, protocols i procediments d’acord amb l’evidència científica i les necessitats actuals de les mares. Les dones han de tenir informació fiable al seu abast per poder prendre les seves pròpies decisions. I, sobre tot, cal que la societat doni valor a la dona, a les seves necessitats, al seu benestar físic i emocional, i que això s’eduqui des de les bases.
Cal, per tant, focalitzar esforços en aquesta direcció. S’han de poder recriminar i denunciar conductes inapropiades concretes, i hi ha d’haver eines i circuits per això. Però enlloc de posar al punt de mira els professionals com a éssers individuals, deixant-nos exposats a una eventual denúncia per violència de gènere en el nostre lloc de treball, és necessari tenir una mirada més àmplia i anar cap a la base del problema per poder-lo atacar de socarrel.
