L’objectiu de l’Obstetrícia és triple: el benestar de la mare, el benestar del nadó i la satisfacció de la nova família que neix. L’experiència viscuda durant el naixement, i la vivència que se n’elabori, no és menys important que l’estat de salut de la mare i del nadó.
Avui em centraré en el benestar del nadó durant el treball de part, i en la propera entrada parlaré del benestar de la mare, tant a nivell físic com emocional. Per tal d’arribar a la meta amb seguretat, cal poder detectar les complicacions en cas que sorgeixin. Segons el nivell de risc i l’evolució del part, hi haurà naixements més o menys tributaris de complicar-se, i caldrà una vigilància més o menys intensa. Així doncs, un part espontani després d’un embaràs sense risc no necessita tants mecanismes de control com per exemple un part induït per una patologia o un part múltiple. Els mecanismes de control durant el part no s’han de veure com amenaces generadores d’alarmes, sinó just a l’inrevés: ajuden a donar tranquil·litat i seguretat, sabent que per moltes hores de contraccions que es portin a l’esquena tant la mare com el nadó estan bé. Només es tracta d’observar, i tot va bé si no es demostra el contrari.
El principal paràmetre que indica com està un fetus durant el treball de part és la seva freqüència cardíaca. Aquesta es pot auscultar durant uns segons o minuts, o bé es pot registrar mitjançant el monitor cardiotocogràfic, el qual combina el batec del nadó amb les contraccions uterines. A la part de dalt de la gràfica del monitor es pot veure el ritme cardíac, i a baix es veuen les contraccions com si fossin muntanyetes, amb la màxima intensitat al pic de la muntanya. A la pràctica, a la majoria dels naixements hospitalaris s’utilitza la monitorització com a mètode de control del benestar fetal.
El cor d’un fetus batega com el trot d’un cavall, a un ritme més ràpid que el de la seva mare. Si la freqüència cardíaca d’una persona adulta sana es troba habitualment entre 60 i 100 batecs per minut, la del fetus oscil·la entre 110 i 160. Per sota es considera bradicàrdia, i per sobre taquicàrdia. Enlloc de seguir un ritme més o menys estable, va oscil·lant constantment amunt o avall al voltant de la mitjana (que s’anomena freqüència basal). Aquesta irregularitat, que es registra com unes dents de serra a la gràfica del monitor, rep el nom de variabilitat, i és un signe de benestar. Per contra, un ritme massa constant de manera mantinguda és un signe d’alerta. Un altre tret característic de la freqüència cardíaca fetal que també indica tranquil·litat és un ascens sobtat del ritme, que dura uns segons o minuts, i que s’anomena acceleració. Si hi ha retorn a la freqüència basal no es considera una taquicàrdia encara que hi hagi uns instants de 180-190 batecs per minut. En canvi, les baixades o desacceleracions sí que s’han de mirar amb lupa perquè poden estar indicant que alguna cosa no va bé.
Algú es pot preguntar per què és important registrar les contraccions si ja se sap que la dona està en la fase activa del part. Doncs bé, les contraccions s’han de correlacionar amb la freqüència cardíaca fetal, i per això es registren a la mateixa gràfica. Si enlloc de monitorització s’està fent auscultació, cal posar la mà a la panxa o esbrinar si la dona està notant contracció en aquell moment. Cada contracció suposa un moment d’estrès per al fetus, perquè s’interromp el flux sanguini a través de la placenta, i alhora es comprimeix el cordó umbilical. Això és quelcom natural, la majoria de fetus hi estan preparats i ho suporten sense problemes. A més, entre contracció i contracció tenen marge per recuperar-se, com qui s’atura a agafar aire quan està corrent una marató. No obstant, alguns fetus deixen d’estar còmodes i segurs durant el treball de part, i els motius són diversos: alguns fetus que tenen alguna condició que els fa més sensibles (com per exemple els més petits), i d’altres vegades el problema és un excés de contraccions (massa intenses i/o massa seguides), o una compressió excessiva o mantinguda del cordó umbilical (voltes de cordó, entre d’altres), o altres causes menys freqüents o, fins i tot, no s’arriba a trobar el motiu. Les desacceleracions, segons quan tinguin lloc respecte de la contracció, tenen un significat o un altre.
Així doncs, durant el treball de part, ja sigui de manera intermitent o contínua, es van registrant la freqüència cardíaca del fetus i les contraccions. Si s’està utilitzant analgèsia epidural i/o oxitocina, o se sospita algun problema, la monitorització ha de ser contínua (tota l’estona). Amb tot això s’obté un patró tranquil·litzador o no tranquil·litzador. Un patró tranquil·litzador és aquell que indica que el fetus està tolerant bé les contraccions: hi ha una freqüència cardíaca correcta, amb una variabilitat adequada i presència d’acceleracions. Un patró no tranquil·litzador és un signe d’alerta, i l’equip obstètric ha d’avaluar curosament la situació i, si cal, actuar. Si es detecta un excés de contraccions, hi ha eines per baixar el ritme. De vegades, mesures com un canvi en la posició de la mare poden ajudar. I, quan el patró no tranquil·litzador es manté i no es pot continuar amb el part amb prou seguretat, caldrà recórrer a la cesària. Dins dels naixements per cesària, la sospita de pèrdua del benestar fetal és un motiu relativament freqüent, juntament amb la manca de progressió.
Un monitor no tranquil·litzador no sempre significa que el fetus ho està passant malament, simplement no és capaç de dir que tot va bé. No és infreqüent fer una cesària urgent i que la criatura neixi plorant i amb bon color, aliena a tot. Hagués passat alguna cosa si no s’hagués actuat? Potser sí, o potser no, o potser més tard… cada naixement és únic i, quan es tria un camí, no es pot retrocedir per saber quin hagués estat el desenllaç anant per l’altre. Però entre fer una cesària per una sospita de pèrdua del benestar fetal i que tot quedi en un ensurt o haver de lamentar no haver actuat a temps, queda clar cap on es decanta la balança.
