La mitjana d’edat de les embarassades al nostre entorn va in crescendo. La meva àvia materna va tenir la meva mare als dinou anys, i amb vint-i-tres ja en tenia tres. No va anar a la Universitat, no treballava fora de casa i vivien amb els sogres, que donaven un cop de mà amb la cura de la canalla i amb les tasques domèstiques. La meva mare va estudiar Medicina, i tot i així em va tenir a mi amb vint-i-tres anys, però després en va trigar set més en tenir la meva germana perquè s’havia d’ubicar professionalment. Jo vaig trigar una mica més, vaig tenir la meva filla gran amb vint-i-set anys, mentre m’estava especialitzant. Havia acabat la carrera, tenia parella i habitatge, però seguia estudiant, i no puc dir que no fos jutjada per prioritzar la meva maternitat. La meva germana en farà trenta aquest any, i quan els meus fills li pregunten quan tindran cosinets mira cap a una altra banda i canvia de tema ràpidament. Si penso en les edats de les meves pacients embarassades, sí que en tinc de vint-i-dos, però puc dir que el gruix principal està per sobre dels trenta, que tenir-ne més de trenta-cinc és molt habitual, i que per sobre dels quaranta no en tinc pas poques. Si sóc objectiva i miro les estadístiques de l’any 2016 de la Sala de Parts del meu hospital, observo una mitjana d’edat de trenta-quatre anys, amb un rang que oscil·la entre els vint-i-un anys i els cinquanta-un. Un 25% tenen menys de trenta-un anys i un altre 25% en tenen més de trenta-set, de manera que la meitat tenen entre trenta-un i trenta-set anys.
Hi ha un únic culpable de tot això? No pas. La societat no és la mateixa que fa quaranta o cinquanta anys, les dones estudiem, treballem, no és tan senzill considerar-se en plena estabilitat laboral i familiar, trobar habitatge és cada dia més difícil, i alhora ens autoexigim cada cop més coses per ser la mare perfecta. És a dir, la llista de factors que fan retardar la maternitat és llarga, i no només hi té a veure la presència de la dona en el món laboral.
En canvi, biològicament les dones continuem essent les mateixes, malgrat fer servir més crema hidratant i més productes antiaging i semblar més joves que les nostres àvies a la nostra edat. Els nostres òvuls són iguals que els de les nostres àvies, i envelleixen al mateix ritme. Aquesta discordança entre l’edat social i l’edat biològica per ser mares fa que un nombre no pas petit de parelles hagin de recórrer a la reproducció assistida per aconseguir un embaràs. Podem dir que a partir dels trenta-cinc anys aproximadament comença a disminuir la fertilitat, i a partir dels quaranta aquest ritme s’accelera cada mes que passa. Amb l’edat disminueix la quantitat d’òvuls, però també la qualitat d’aquests, augmentant la freqüència d’alteracions cromosòmiques i per tant d’embrions defectuosos i avortaments espontanis. A més a més les hormones poden estar més revolucionades, donant lloc a ovulacions múltiples i per tant gestacions múltiples amb més freqüència que als trenta anys (també amb els seus riscos inherents).
La meva mare sempre em diu que quan ella estudiava Medicina es considerava edat de risc a partir dels trenta anys. A dia d’avui s’escaparien poques dones d’aquest filtre, i als protocols actuals de control d’embaràs l’edat esdevé un factor de risc a partir dels trenta-vuit anys, una franja més acord amb el context social.
A mesura que l’edat materna avança observem més probabilitats de diabetis gestacional, d’hipertensió arterial, de problemes cromosòmics (per exemple Síndrome de Down, entre d’altres), de naixements prematurs i de parts dificultosos (amb un augment de l’ús de fòrceps i de cesàries). El cos no s’enfronta igual a un embaràs als trenta anys que als quaranta. La gestació implica una sèrie de canvis hormonals i modificacions físiques, i el cos no té la mateixa capacitat d’adaptar-s’hi a mesura que passen els anys. Parlo sempre de probabilitats, de percentatges, de butlletes per a un sorteig… recalco, un cop més, que hi ha molts embarassos en dones de quaranta anys o més que van fantàsticament, i que també veiem patologia en mares de vint anys.
No obstant, ningú té llicència per jutjar a quina edat una dona decideix ser mare. Cadascú té les seves circumstàncies personals, laborals i socials, i la seva llista de prioritats. És cert que quan visito dones que s’apropen a la quarantena d’edat que m’expliquen que volen ser mares algun dia, però no immediatament, em sento amb l’obligació d’explicar-los el descens de la seva fertilitat amb cada mes que passa, però ho intento fer sense pressionar, transmetent el missatge de “no deixis per demà el que puguis fer avui”. De vegades també visito dones que tenen ganes de ser mares però es consideren massa “grans”, o algú els ha dit que ja és massa tard. L’edat és un motiu suficient per renunciar a la maternitat? Posar un límit “tu sí-tu no” és summament difícil. Al nostre país el límit legal per als tractaments de reproducció assistida es troba als cinquanta anys, tot i que per sobre dels quaranta-cinc els riscos de complicacions augmenten de manera exponencial. Les dones que es plantegen la maternitat en edats límit han de conèixer a què s’enfronten, però si en són conscients i ho accepten, i no tenen cap problema de salut que dificulti el camí, enlloc de judicis han de trobar recolzament i acompanyament. I, alhora, també he de dir que acostumen a ser embarassos molt desitjats i viscuts amb molta il·lusió i intensitat, i que estic orgullosa de les meves pacients “+40” que han aconseguit el seu somni.
Hem parlat d’edat materna avançada, però hi ha alguna edat per sota de la qual sigui més perillós quedar-se embarassada? Deixant de banda aspectes socials, que ningú té llicència per jutjar, parlem de risc per sota dels setze anys. Cada any més d’un milió de noies són mares abans dels quinze anys, sobre tot en països subdesenvolupats, però també en veiem casos al nostre entorn. El principal problema rau en que el cos de l’adolescent encara no ha completat del tot el seu creixement i desenvolupament, de manera que té una sèrie de requeriments energètics i metabòlics extra respecte la dona adulta, malgrat les seves ovulacions ja estan en marxa des de les primeres menstruacions. L’embaràs per sota dels setze anys implica un major risc de part prematur, nadons de baix pes, anèmia i hipertensió, entre d’altres.
La primera reacció en veure una adolescent embarassada és pensar que no ha estat quelcom planificat. És cert que en la major part dels casos aquesta sospita es compleix, però també hi ha noies que decideixen ser mares malgrat la seva curta edat. Com he recalcat tota l’estona, no hi ha res que sigui incorrecte. De la mateixa manera en què una dona de quaranta-cinc anys assumeix uns riscos quan es queda embarassada, la de quinze, si així ho desitja, també ho pot fer. Quan l’embaràs no ha estat desitjat, als riscos físics sumem una sèrie de possibles conseqüències socials: abandonament dels estudis, problemes psicològics, conflictes familiars i distanciament de les amistats.
Per tant, responent a la pregunta inicial “L’edat és tan important?”, la resposta és afirmativa: l’edat de la dona embarassada ens dóna informació i ens pot fer actuar de manera diferent, per exemple aplicant cribratges extres envers la diabetis gestacional. En definitiva, és una dada a tenir en compte, però sense fer judicis ni ser taxatiu. Cada dona, cada família i cada casa és un món.
