L’estiu del 2014, després de dies en què passava més hores a la Sala de Parts que fora, vaig escriure un dels articles més llegits d’aquest bloc: La dolça espera, que tracta sobre una fase màgica que he anat coneixent al llarg dels anys a base de l’experiència personal i d’estar entre mares expectants, tant amigues properes com pacients de l’hospital. Cada embaràs, cada dolça espera i cada naixement és un granet de sorra més. Aquestes setmanes, acompanyant una dolça espera molt espcial i acabant la part corresponent a l’embaràs del meu llibre, he rescatat aquest article i, amb alguns canvis i afegiments, n’ha sorgit una nova versió.
I què és la dolça espera? M’agrada anomenar així el període en el qual el nadó suposadament ja pot néixer, i simplement toca esperar que arribi el moment. Unes duren més i d’altres menys, unes es porten millor i d’altres no tan bé, hi ha més o menys nervis… però sobre tot cal deixar que l’espera sigui dolça. I és que quan a una dona o a una parella se li diu que en qualsevol moment es pot activar el moment del part, i que el seu nen o nena por trucar a la porta, les seves cares són una barreja de calma, intriga, misteri, plaer i alegria… en definitiva, de dolçor. “Quan serà?”, “Què estarem fent?”, “Com serà?”, Quin serà el nostre darrer sopar sols?”, “Em despertaré amb contraccions o trencaré aigües quan vagi al lavabo?”, “Podrem anar a aquell dinar que tenim previst el cap de setmana?”.
Vivim en una societat exigent i de vegades ho volem tenir tot controlat. Hi ha persones amb vides molt organitzades, amb tot calculat al mil·límetre, sense lloc per la sorpresa, i no tothom suporta la intriga i la incertesa. De fet, potser és la primera vegada que no tenen el control absolut de la situació, i hauran d’aprendre a viure amb un interrogant durant dies o setmanes. Si no, la sensació de manca de control es pot transformar en inseguretat i en por, i l’estrès i l’adrenalina no ajuden pas a que es desencadeni el part. Hi ha gent patidora de mena, que comença a pensar que alguna cosa no anirà bé. També hi ha gent que té motius per patir, com les famílies que han hagut de passar pel tràngol d’una pèrdua en un embaràs anterior. Tot això pot transformar l’espera en agredolça, o fins i tot amarga, i no es gaudeix d’aquesta etapa que pot arribar a ser molt bonica. En aquestes situacions l’acompanyament que rep i percep la mare, tant del seu entorn proper com dels professionals de la salut, és imprescindible i pot marcar la diferència entre una vivència positiva i una que no ho sigui tant.
Un embaràs es considera a terme a partir de la setmana trenta-set, però a partir d’aquí encara es pot allargar setmanes. Quan una dona es queda embarassada se li assigna una data probable de part: el dia que compleix les quaranta setmanes de gestació. Ben pocs nadons neixen aquest dia, i la resta ho acostumen a fer uns dies abans o uns dies després. D’altres neixen de manera prematura, abans de les trenta-set setmanes, i d’altres s’allarguen més enllà de les quaranta-una setmanes. Doncs bé, primer pot fer il·lusió esperar, però a mesura que van passant els dies i les setmanes l’espera pot deixar de ser dolça: la panxa pesa, a les nits costa dormir, les amigues que estaven de menys temps van parint, acaba fent mandra sortir al carrer perquè la gent no sap dir altra cosa que “i encara no?”, i cada dia hi ha multitud de trucades i missatges preguntant si ja ha arribat el gran dia. En definitiva, les setmanes pesen i l’entorn pressiona, i la intriga i el misteri de vegades deixen de fer gràcia. Però cal mantenir el cap serè i pensar que el nadó no es quedarà a viure allà dins, que tard o d’hora sortirà, i que tot anirà bé.
Fantasmes: pors i experiències prèvies
Les pors i les experiències viscudes en naixements previs (tant les bones com les dolentes) poden condicionar aquesta fase de dolça espera. Dones que han tingut un primer part molt ben viscut poden tenir por que no sigui igual: por de patir més, de no gaudir-lo tant, que acabi sent induït, o de no tenir la mateixa sort ni trobar-se amb tots els astres alineats. Més enllà dels fantasmes “bons”, també n’hi ha de dolents: històries prèvies traumàtiques, pròpies o de gent propera, que espanten, tensen i bloquegen.
Siguin bons o dolents, els fantasmes no ajuden, i cal trobar la manera de fer-los desaparèixer o, com a mínim, arraconar-los i no deixar que interfereixin. Després d’un primer part bo, el següent probablement serà igual o millor: més ràpid i físicament més fàcil, amb més coneixement del que passarà i amb més serenor. I, després d’un primer part no tan bo, cal trobar la manera d’apoderar-se, de creure en una mateixa i en la seva capacitat de parir, de tenir clar què es vol i d’envoltar-se de qui pot oferir el millor acompanyament.
Els fantasmes es poden fer marxar de moltes maneres, i una d’elles és parlar sobre ells amb algú que ho pugui comprendre: la parella, la mare, la germana, l’amiga o un professional de la salut de confiança. Exposar pors, alliberar-se, plorar si cal, i deixar-se apoderar pot donar molta força. I és que els fantasmes i els mals pensaments bloquegen el part. Molts animals, si se senten amenaçats, no es posen de part, i als humans ens passa el mateix: necessitem serenitat, i esperar el moment amb tranquil·litat, sense presses ni pressions. En definitiva, una dolça espera.
Expectatives, confiança, poder i dolça espera
Una dona, per parir, s’ha de sentir poderosa i segura de si mateixa. També ha de confiar en el recolzament de la seva parella o acompanyant, en el suport i l’ajuda dels professionals que l’assistiran, però sobre tot en ella mateixa. Ha de creure que pot, i s’ha d’envoltar de persones que creguin en ella. Perquè acabi com acabi tot, ha de viure una experiència única, que es repetirà poques vegades al llarg de la seva vida, però que recordarà sempre. Potser serà un part, o potser serà una cesària, però sigui com sigui s’ha de sentir orgullosa de si mateixa, tranquil·la i segura.
En altres ocasions he parlat sobre les expectatives envers el naixement. Quan aquestes són molt rígides i concretes, en ocasions s’hi afegeix la por que no es compleixin, i aquesta ennuvola la dolça espera. Sentir que es parirà en un ambient hostil, on no es trobarà allò que s’espera o es desitja, no és massa bon començament. En aquests casos, cal intentar adaptar les expectatives a la realitat individual de cadascú, tenint també en compte l’escenari on es té previst parir. I, si la sensació és que enlloc d’anar a parir s’anirà a la guerra, potser cal plantejar-se un canvi d’escenari.
Tactes vaginals, frustració i falses esperances
“Quant em falta?”. En alguna ocasió he parlat sobre el sentit dels tactes vaginals les darreres setmanes de l’embaràs i de com poden arribar a generar frustració. Tornem al mateix: a la necessitat de control. “Quant em falta?”. No hi ha cap eina per predir quan es desencadenarà el part, perquè tot plegat té una base hormonal no controlable ni previsible. I això, precisament, és el que dóna la màgia a la dolça espera.
Si no hi ha contraccions, el tacte vaginal només ens diu com està el coll de l’úter, però no és la bola màgica per visualitzar el futur. Com ja he explicat, es pot tenir un coll poc favorable, llarg i tancat, i parir aquella nit, i també es pot tenir un coll més tou, escurçat i dilatat i trigar setmanes en parir. Quan una dona diu “m’han dit que estic verda”, ho acostuma a dir amb un to de frustració. Per contra, si li diuen que queda poc, estarà contenta, però si la cosa s’allarga cada dia que passi pot ser un turment, i els falsos ànims poden acabar-se transformant en frustració. I la frustració, com a emoció negativa que és, no ajuda a endolcir l’espera.
“Tenim data”
En ocasions, per motius mèdics, la dolça espera es transforma en un compte enrere a partir d’una data establerta: una inducció del part o una cesària programada. Les dues situacions, malgrat tenir en comú una data concreta, són ben diferents.
En el cas de la inducció, sigui per algun problema de l’embaràs o perquè aquest s’ha perllongat, es tracta d’una data màxima d’espera: la dolça espera té un límit acotat, però entremig poden passar moltes coses, com per exemple posar-se de part de manera espontània. Conèixer aquesta data pot resultar tranquil·litzador per algunes dones. De fet, sovint se senten casos d’embarassades que, un cop han tingut una data establerta, s’han posat de part, o que ho han fet just el dia abans de la inducció. Potser és casualitat, o potser és el resultat de finalment relaxar-se, deixar-se portar i treure’s de sobre l’estrès que els suposa el fet d’estar esperant? No se sap. D’altra banda, sobre tot si dins les expectatives de la dona no entra un part induït o intervingut, tenir una data establerta pot generar estrès. Per això jo a la consulta, si no m’ho demanen específicament, prefereixo no posar dates amb massa anterioritat, i m’estimo esperar a l’últim moment per treure el tema. Parlar de data límit a les quaranta setmanes, quan en un dia poden passar moltes coses i el més probable és que tot es desencadeni sol, no té massa sentit.
En el cas de la cesària programada, cal afegir-hi el fet de fer-se la idea de no tenir un part vaginal. Per qualsevol sentiment de pèrdua cal elaborar un dol. En aquest cas, rebre totes les explicacions necessàries i tenir clar que es tracta d’una necessitat és fonamental per elaborar la vivència d’aquest naixement que, malgrat ser diferent, també ha de ser únic i especial.
Els darrers moments
En definitiva, sigui com sigui, la dolça espera s’ha de viure, i cal conviure amb la sorpresa. Més enllà de rellotges i calendaris, la millor estratègia és continuar fent plans pel cap de setmana (si cal ja es desfaran), sortir a passejar si ve de gust, o quedar-se casa fent niu, compartir estones d’intimitat i complicitat amb la parella, donar-se algun caprici, riure, plorar, deixar-se portar, alliberar-se de fantasmes i aprendre a esperar.
No sabem si tot començarà de manera espontània, o bé caldrà actuar, si serà un part o una cesària, si serà més o menys gaudit, però el que es trobarà a l’altra banda de la porta de la dolça espera és quelcom fascinant, revolucionari i difícil de resumir amb poques paraules: la trobada amb una personeta que es convertirà en el centre de cada instant, que il·luminarà els dies i que donarà sentit a tot.
