Per primera vegada, més enllà dels Jocs Florals de l’escola, m’he presentat a un concurs literari. L’ha organitzat una editorial, en castellà, i la temàtica és ESTIMAR, en el sentit més ampli de la paraula. Malgrat estar acostumada a escriure assaig – i els textos dels casaments dels amics -, m’he atrevit a crear un relat de ficció. El vaig enviar dijous passat. La protagonista es diu Paula i, després d’un part per cesària, ha d’aprendre a acceptar com ha nascut la seva filla i a estimar la cicatriu que ha fet possible que estiguin juntes. Es diu Paula, però es podria dir com moltes de vosaltres que em llegiu, que em veniu a veure a la consulta o que sou mares a les meves guàrdies. Ella tenia tan interioritzat el missatge que totes les dones podem parir vaginalment que en cap moment havia contemplat la cesària com una opció per ella. Us passa a moltes de vosaltres, i de vegades quedeu immerses en un mar de culpa i no en sortiu en un dia ni en dos, per molt que enteneu que era necessària. Han passat moltes Paules per la meva vida al llarg dels anys que porto dedicant-me a l’Obstetrícia, moltes dones sentint-se decebudes amb elles mateixes, jutjant-se, pensant que no han pogut fer una cosa que hem de poder fer totes les dones.
Doncs bé…
Tothom pot parir?
Tothom pot parir, sí, però no tothom pot parir per via vaginal. Per què, si teòricament les dones estem dissenyades per fer-ho? És cert que ho estem, però no totes ho podem fer, igual que no totes podem gestar de manera espontània. Algunes sí que podem parir, però amb ajuda. D’altres potser ho faríem, però no amb prou seguretat per garantir el resultat final que perseguim: una mare i un nadó sans (i una família satisfeta). Hi ha tantes maneres de néixer com gotes d’aigua al mar.
La informació durant l’embaràs és més que necessària, i més si és encoratjadora, positiva i apoderadora, però sobre tot ha de ser real i veraç. S’han de donar eines a les mares per prendre les seves pròpies decisions, per saber què volen, per conèixer què passa durant tot el procés del naixement i per viure’l amb tranquil·litat i seguretat, però sense generar unes expectatives que no sempre es podran complir.
Dir que no totes les dones podem parir vaginalment no és ser catastrofista ni defensar el part per cesària com la millor opció, ni rendir-se a la primera de canvi. Però dir que totes ho podem fer és comunicar un missatge erroni que, si arrela, pot acabar generant una frustració innecessària. Perquè si representa que totes les dones podem parir, la que no ho faci – encara que tant ella com el nadó es trobin bé – es pot sentir molt sola, decebuda i culpable. Si l’opció hi és, encara que sigui en un raconet, com a últim recurs, es poden evitar frustracions innecessàries. És millor parir per via vaginal, sí, però de vegades no es pot, i tenim la sort de viure a l’Europa del segle XXI per poder accedir a aquest recurs quan és necessari. Sobre tot, quan és necessari. No hi ha res pitjor per una dona que volia parir vaginalment que sentir que la seva cesària hagués estat estalviable.
La culpa pot ser l’enemic número u després d’una cesària.
“Per què no he pogut parir si totes les dones estem dissenyades per fer-ho?”.
He parlat moltes vegades d’expectatives envers el naixement, i de la vivència que n’elaborem a posteriori. Aquesta vivència depèn, en gran part, de la informació rebuda durant l’embaràs, però també després. Tan important és saber que no tothom pot parir vaginalment com entendre per què no s’ha pogut fer. Això sovint es pot parlar extensament abans de fer la cesària, però de vegades s’ha de córrer i no hi ha massa temps. Tot el que no s’hagi pogut comentar abans, es pot fer després del naixement, però és molt important que tota dona entengui per què el seu part ha estat així. Els dies posteriors, abans de l’alta, donen per moltes converses. Quan una cesària és necessària, i la mare ho comprèn, i sabia que podia passar, l’acceptació és més fàcil. No obstant, a algunes mares els queda una ferida emocional que triga més a curar-se que la de la panxa. Cadascú ha de fer el seu procés, i de vegades, com en molts altres aspectes de la vida, cal una empenteta. No passa res per demanar ajuda quan es necessita. Tampoc passa res per reconèixer i dir en veu alta què se sent. No cal tenir por de sentir-se jutjada per tenir teranyines emocionals ni patir pel què diran. Hi ha més dones que se senten així, o que s’hi han sentit en algun moment. Hi ha moltes Paules.
Parir per cesària també és parir.
I néixer per cesària també és néixer. Hi ha parts vaginals, i hi ha parts per cesària, però tots són parts. Simplement es recorre a una via alternativa d’ajudar el nadó a arribar al món que, en el seu cas particular, és més segura. Com he explicat en altres ocasions, malgrat que tingui lloc en un quiròfan, es pot gaudir d’un part per cesària. Els darrers anys hi ha hagut una infinitat de canvis conceptuals, i a moltíssims hospitals es treballa de valent per aconseguir que les famílies puguin endur-se’n a casa una experiència positiva. Alguns detalls, com estar acompanyada, fer pell amb pell i no separar-se del nadó en cap moment, tenen un paper important en el treball d’acceptació previ i posterior. Perquè més enllà de per on arriba al món la criatura, també hi té un gran impacte com ho fa.
La Paula se sincera amb la Marta, la seva amiga. Ella ha tingut tres parts vaginals, però és capaç d’empatitzar amb la Paula, d’escoltar-la, de posar-se al seu lloc, de no jutjar-la. També parla amb la Cristina, la seva ginecòloga. Totes dues tenen un paper decisiu en el seu procés d’acceptar i estimar la seva cicatriu i l’arribada al món de la seva petita. I s’hi sumen el treball personal de la Paula i el temps. Hi ha moltes Paules, però també moltes Martes i moltes Cristines. Si sou una Marta o una Cristina i teniu una Paula a prop, sigueu al seu costat. No la jutgeu, no li dieu frases que no necessita sentir, com “tranquil·la, el més important és que la nena i tu esteu bé”, o “tant és com hagis parit”. Restar importància al dolor no l’esborra, el fa més gran, i fa sentir encara més culpa i soledat. Poseu-vos a la seva pell, doneu-li la mà i ajudeu-la a sortir de la seva teranyina. Us ho agrairà.
Vols comentar la teva vivència? Potser pots ser una Marta i ajudar alguna Paula.