Els darrers dies de l’embaràs, durant la dolça espera, qualsevol símptoma diferent pot suggerir que el naixement està cada cop més a prop: la pèrdua del tap mucós amb els primers canvis del coll, les primeres contraccions prodròmiques, males nits, anades i vingudes a l’hospital… tot plegat es pot viure com quelcom màgic i emocionant, però també pot generar impaciència i frustració i fer-se pesat. Però després de més o menys temps esperant, les contraccions comencen a fer mal, i ja no s’aturen, i la mare, la seva parella o acompanyant i el nadó van vivint els diferents períodes del part, culminant aquest camí que es va iniciar nou mesos abans.
Per a que es produeixi el part ha d’haver contraccions. Una darrera l’altra, dansant rítmicament. El cos de l’úter es contrau, i el cèrvix (el coll) s’estova, s’escurça i es dilata. El segment inferior, un espai virtual que separa el cos i el coll, es desplega quan ha de començar el part, esdevenint la part de l’úter amb la paret més fina (és aquí on es realitza la incisió quan es fa una cesària). Però com comencen? No ho fan pas soles, un dia perquè sí. El vertader motor del part són una sèrie d’hormones, entre elles l’oxitocina, que treballen en equip i es van retroalimentant les unes a les altres, no només encenent la flama sinó també mantenint el foc engegat. L’inici del part no té lloc en uns minuts, de zero a cent, sinó que es comença a coure unes setmanes abans. La mare i el fetus estan alineats, i tots dos tenen un paper important en l’inici del part, en la transició a la vida extrauterina, en l’establiment de l’alletament i en el vincle entre ells.
Quan el fetus és prou madur, comença a posar en marxa una sèrie de mecanismes hormonals que intervenen en l’inici del part. Les seves dimensions fan que les fibres musculars de l’úter s’estirin al màxim, esdevenint més sensibles a l’oxitocina i altres hormones causants de les contraccions.
Durant l’embaràs la placenta produeix estrògens i progesterona, que conviuen en equilibri. La progesterona té efectes relaxants sobre la musculatura uterina i inhibeix l’acció de l’oxitocina. De fet, en situacions de risc de prematuritat es prescriu progesterona addicional. La progesterona també es responsable de molts símptomes de l’embaràs, com les varius o el restrenyiment, i per això quan s’apropa el part i comença a baixar moltes dones expliquen que estan millor que unes setmanes abans. Aquest descens de progesterona facilita que comencin a aparèixer contraccions. Alhora, els nivells d’estrògens (sobre tot estriol), produïts per la placenta, però també pel fetus, augmenten al final de l’embaràs, activant l’úter i fent-lo més sensible a l’oxitocina, al contrari que la progesterona, possibilitant que les contraccions puguin ésser prou fortes. Els estrògens també faciliten la secreció d’oxitocina i de prostaglandines, hormones clau.
L’hormona més coneguda, i el principal motor del part, és l’oxitocina, alliberada per la hipòfisi, una glàndula que es troba sota el cervell i que controla múltiples glàndules i funcions corporals. Sovint s’hi fa referència com l’hormona de l’amor pel seus efectes relaxants i per la seva relació amb el plaer, les respostes sexuals, el comportament, l’empatia i l’afecte. L’oxitocina és la principal responsable de les contraccions, i actua sobre la musculatura uterina, fent que es contragui. També té efectes sobre el cèrvix. No apareix d’un dia per l’altre, sinó que va augmentant progressivament cap al final de l’embaràs, donant lloc també a les contraccions de Braxton-Hicks. L’oxitocina també té un paper clau en el postpart, produint contraccions que faciliten el deslliurament de la placenta i eviten el sagnat excessiu, i en l’alletament.
Les prostaglandines són substàncies relacionades amb la inflamació que es produeixen a múltiples teixits. La seva funció principal és madurar el coll de l´úter, produint-hi els primers canvis, però també contribueixen a les contraccions. Quan s’ha d’induir el part, si el cèrvix encara és immadur, es poden administrar prostaglandines per via vaginal per començar a activar el procés. El part no deixa de ser un procés de tipus inflamatori, i per això per exemple una infecció és capaç de desencadenar el part abans d’hora.
L’oxitocina augmenta quan s’estimula el coll de l’úter, ja sigui mitjançant relacions sexuals, per un tacte vaginal o perquè el cap del fetus s’hi recolza i el pressiona. És per això que si el cap està més encaixat dins del canal del part és més fàcil que el part comenci espontàniament i progressi. Tenir una vida activa, dur a terme activitat física i caminar de manera regular no provoca el part per si sol, però sí que contribueix a engegar el motor. En canvi, les hormones relacionades amb l’estrès i amb la percepció de perill, com l’adrenalina, inhibeixen l’oxitocina. És per això que els animals, instintivament, busquen espais tranquils, foscos i allunyats per parir. La por i la desconfiança no són bones aliades en el part, ni tampoc l’excés de soroll. En canvi, l’acompanyament continuat i el suport emocional afavoreixen el part espontani.
De la mateixa manera que passa quan es practica esport, durant el part se segreguen endorfines, responsables de la tolerància al dolor, del plaer i de la motivació, ocasionant de vegades canvis en la consciència i el comportament, com si la dona es transportés a un altre lloc amb les contraccions. De fet, després d’un part no intervingut, sense analgèsia epidural i amb totes les hormones pròpies en dansa, hi ha dones que no són capaces de recordar alguns moments, i tenen la sensació d’haver estat en el seu món i no haver estat conscients de moltes coses que han dit, fet o sentit.
En definitiva, tot plegat acaba essent un cercle, amb molts factors influents i encara amb molts aspectes per descobrir: l’oxitocina produeix contraccions, alhora baixa la progesterona i pugen els estrògens, facilitant l’acció de l’oxitocina, s’alliberen prostaglandines que maduren el cèrvix i produeixen més contraccions, generant així més contraccions i més potents, i mica en mica el cap del fetus va baixant, va pressionant el coll, facilitant encara més el procés. Unes tenen més efectes que les altres, però cada part d’aquest engranatge és important. I arriba un moment en què la maquinària ja està engegada i només és qüestió de temps: anar dilatant, anar baixant el cap i anar vivint cada etapa d’aquesta culminació del camí cap a la maternitat.
