Mesurant per ecografia el cap (diàmetre i perímetre), l’abdomen i el fèmur d’un fetus, la màquina en calcula el pes aproximat. Aquest pes fetal estimat té més marge d’error a mesura que avança l’embaràs, arribant a uns 200-300 grams amunt o avall a l’ecografia del tercer trimestre, i fins i tot als 500 grams a les 40 setmanes. El pes estàndard d’un fetus de 34 setmanes es troba sobre els 2400 grams, essent també normals pesos de 2000 i 2800 grams. Sumant-hi un quilo es pot tenir una idea aproximada del pes al naixement, sense ser cap ciència exacta. Per exemple, un fetus que a les 34 setmanes pesi 2500 grams, si neix a les 40 setmanes, pesarà sobre els 3500 grams, (entre 3300 i 3700 grams aproximadament).
Percentils: què són?
Els percentils són conceptes estadístics, i serveixen per comparar els membres d’un grup entre ells, ordenant-los. Es poden aplicar a mesures com el pes o l’alçada, però també als resultats d’un examen (encara recordo com si fos ahir els simulacres de l’examen MIR, en què ens donaven un percentil respecte de la resta d’alumnes). En l’àmbit de l’ecografia obstètrica, el percentil indica com de gran o petit és un fetus respecte dels del mateix sexe i edat. Per poder calcular això, prèviament han d’existir unes taules de normalitat obtingudes a partir de calcular el pes de molts fetus. El percentil d’un fetus indica el percentatge de fetus de la mateixa edat i sexe que tenen un pes per sota del seu. Així, un fetus al percentil 40 de pes té el 40% de fetus de la seva edat per sota, i el 60% per sobre, i un que estigui al percentil 70 en té el 70% per sota i només el 30% per sobre. Per tant, el que està al percentil 40 és més petit que el del percentil 70. Però tots dos, el del 40 i el del 70 són normals. Són petits els fetus que estan per sota del percentil 10, i grans els que estan per sobre del percentil 97. El creixement d’un fetus està molt influït per la seva genètica, a la qual es poden sumar factors externs com l’alimentació de la mare, el tabaquisme, la hipertensió o la diabetis. En general, els fetus es troben en un percentil semblant al que ocupen els seus pares respecte de la població, i en cas de tenir germans, fets amb la mateixa recepta al mateix motlle, els pesos en néixer no solen ser massa diferents.
Els percentils són una bona eina per tenir una idea de si un fetus està creixent correctament, i donen tranquil·litat als pares quan s’apropen a la mitjana. Quan s’apropen a zones frontereres, però, poden arribar a ser un turment, sobre tot en casos de percentils baixos. Davant d’un percentil 20, que és normal, molts pares ja no fan la mateixa cara que davant d’un 50. I per sota del 10, malgrat s’intenti transmetre tranquil·litat tot i necessitar més controls, l’angoixa està servida. Tot plegat, no deixa de ser una estimació, i l’ecografia no és pas una bàscula.
Els percentils tornaran a sortir a la primera visita del pediatra i no ens abandonaran fins l’adolescència. En funció del pes i la talla, els nens i nenes es classifiquen en percentils per tenir una orientació si són petits o grans respecte dels de la mateixa edat.
Què passa si el fetus és massa petit?
Un fetus és petit quan el seu pes estimat per ecografia es troba per sota del percentil 10. Això es pot veure per primera vegada a l’ecografia del tercer trimestre o abans, ja sigui perquè s’ha sospitat o perquè s’ha fet una ecografia per qualsevol motiu. Un cop ha saltat la llebre, entrar a l’espiral dels controls ecogràfics és inevitable. Anar més sovint a fer ecografies pot resultar angoixant per alguns pares, generant la sensació que alguna cosa no va bé. Hi ha famílies que arriben a patir molt entre una ecografia i l’altra. Tot plegat es fa per precaució, i cal viure-ho amb la màxima normalitat possible. Hi ha molts fetus petits, i la majoria d’ells són criatures perfectament sanes. Algú ha de ser el petit de la classe!
Dins dels fetus petits hi ha dos grups: els petits i els molt petits. Per una banda hi ha els anomenats fetus petits per edat gestacional (PEG), que simplement estan per sota del percentil 10 però per sobre del 3, i que no acostumen a donar problemes. Moltes vegades són fetus de pares no massa grans, que per genètica ja els tocava ser així. D’altra banda hi ha els més petits de tots, els que tenen un creixement intrauterí retardat (CIR), que es troben per sota del percentil 3 o bé presenten alteracions de la circulació placentària i fetal a l’estudi Doppler. Els fetus PEG s’han d’anar seguint per veure que continuïn en la mateixa línia i no es quedin enrere, però amb tranquil·litat, i en cas de CIR cal una vigilància més exhaustiva i els controls són més seguits. Dins del CIR hi ha diferents graus de gravetat, i en funció d’això hi ha una sèrie de protocols que marquen el camí a seguir.
I si és massa gran?
Quan el fetus és gran la principal por de la mare és si el podrà parir bé. Sí que és cert que és més fàcil parir un nadó de tres quilos que un de quatre, però moltes dones són capaces de parir una criatura de quatre quilos sense problemes. Només en casos de pesos molt elevats cal plantejar-se una cesària sense ni tan sols intentar un part. Molts nadons grans tenen pares grans i els toca ser grans per genètica. Altres factors que hi influeixen són l’obesitat de la mare, el seu increment excessiu de pes durant l’embaràs o la diabetis (i també d’altres de molt menys freqüents). Davant la pregunta de si val la pena diagnosticar una diabetis a aquestes alçades de l’embaràs, la resposta és afirmativa: si s’arriba al part amb una diabetis controlada, el nadó té menys possibilitats de tenir nivells baixos de glucosa durant les primeres hores de vida.
Un nadó de més de 4000 grams al néixer s’anomena macrosoma. Tècnicament, el concepte de macrosomia només es pot aplicar quan el nadó ja ha nascut, i mentre sigui dins la panxa simplement serà un fetus gran per edat gestacional. Un fetus gran a les 34 setmanes no té per què continuar creixent exponencialment, sinó que és molt possible que en ecografies successives el seu pes estimat s’hagi estabilitzat i ja no despunti tant, de la mateixa manera que pot ser que un fetus que no hagi cridat mai l’atenció a les ecografies ens sorprengui el dia del part pesant quatre quilos i mig.
Cal recalcar que el pes calculat per ecografia tan sols és una estimació. Hi ha marge d’error, i sovint s’acaben fent coses que no haguessin fet falta. “Em van induir el part perquè el nen era petit i va acabar naixent amb 3200 grams” és una frase clàssica. Sovint es mareja una família fent ecografies setmanals i després neix una criatura de tres quilos més que normal. Però actualment no es disposa d’una eina més exacta, i per tant cal guiar-se per aquesta… hi ha qui pot pensar que s’actua de manera excessivament defensiva, però l’Obstetrícia és un àmbit en què hi ha molt en joc i sovint és millor fer de més que de menys.
