Avui vull parlar d’uns nens molt petits, però que estan fets uns guerrers: són els nens prematurs, nascuts abans d’hora, i decidits a lluitar per créixer i anar superant obstacles. I ho faig presentant una associació que em fa moltíssima il·lusió que existeixi: Petits Grans Herois.
El Bernat i la Sandra són pares de dos nens prematurs (a banda d’un nen més gran nascut a terme): un nascut a les 32 setmanes i un altre que va haver de treure el cap amb tan sols 27 setmanetes i poc més de 800 grams. Aquesta maternitat i paternitat “diferents”, a molta distància de l’experiència somiada de les parelles que arriben de part a les 40 setmanes i pugen a l’habitació amb el seu nadó els braços, els ha fet passar moltes, moltíssimes hores a la Unitat de Cures Intensives Neonatals. Moltes hores de mètode cangur, de xerrades llargues amb el personal sanitari, de compartir experiències amb altres pares, de superar els obstacles de la muntanya russa que significa la prematuritat.
I, un cop a casa amb la seva família nombrosa, van posar fil a l’agulla per fer que la seva experiència pogués ser útil per a altres famílies que havien de passar per la mateixa situació. I d’aquí va néixer Petits Grans Herois. El seu objectiu és donar suport emocional i logístic als pares de nens prematurs nascuts a l’Hospital General de Catalunya. En definitiva, una mà amiga a la qual agafar-te, un igual, que ha passat pel mateix, i que no porta bata blanca. Perquè per molt recolzament que puguem donar els professionals, ningú et pot entendre millor que una altra mare o un altre pare que ha viscut la mateixa situació… i que se n’ha sortit!
El passat 17 de novembre es va celebrar el Dia Internacional del Prematur. Petits Grans Herois va participar el diumenge 15 a la Festa del Prematur que va tenir lloc al Cosmocaixa, i el mateix dia 17 es va presentar de manera oficial a l’hospital. A partir d’aquí… mans a l’obra! Si remeneu per la seva web o per la seva pàgina de Facebook veureu quines creacions més maques estan fent per aconseguir fons per dur a terme els seus projectes: bufs, pitets, barrets, bossetes de roba…
Per sort, avui dia néixer abans d’hora no és el mateix que fa un parell de dècades. Les cures intensives neonatals han evolucionat moltíssim, i segueixen fent-ho cada dia, aconseguint cada cop millors resultats pel que fa a supervivència global i a supervivència lliure de seqüeles. I també les millores en l’atenció obstètrica ens permeten poder portar aquests petits al món en les millors condicions possibles, oferint-los tractaments quan encara són dins la panxa de la mare per millorar el seu pronòstic.
Els meus fills han nascut a terme, i per tant em puc imaginar vagament com se senten els pares d’un nadó que ha de néixer prematur, però només vagament, perquè ho visc des de l’altra banda. I els neonatòlegs també ho veuen des del seu punt de vista: atendre el nen o nena. Sí que puc dir que si la mare està acompanyada per la seva parella l’angoixa no és tan gran, no té aquella sensació de solitud i fredor, i el pare està més integrat en tot el procés que quan se’l deixa en un passadís esperant, i veu el seu fill just néixer i no de camí a la UCI. Ja que han de viure una de les experiències més dures de la seva vida… quin motiu tenim per, a sobre, separar-los? El que sí que us puc explicar com es viu el naixement d’un rematur des dels ulls d’un obstetra. I és que a nosaltres, els obstetres, ens toca el paper de “policia dolent”. Som els que fem el diagnòstic i donem la mala notícia que aquell embaràs no pot continuar endavant, ja sigui perquè el petit ha decidit sortir abans d’hora o perquè hi ha una patologia en ell o en la mare que fa necessari que neixi (per exemple un retard de creixement intrauterí o una preeclàmpsia). Som els que trenquem, de cop, uns plans, un somni… passem de l’escenari de happy family a l’habitació a la UCI Neonatal, i amb unes quantes setmanes d’antelació.
Per nosaltres hi ha dos moments angoixants en el naixement d’un prematur: en primer lloc, com naixerà? La primera impressió és molt important, hi ha nens que neixen amb ganes de viure, i ploren i criden o com a mínim ho intenten per molt petits que siguin, i d’altres que no mostren tant ímpetu. Si tot va bé, esperem fins a un minut per pinçar el cordó i li entreguem el petit al neonatòleg. I aquí ve el moment tens: estem atenent la mare, i sobre tot si estem fent una cesària no podem treure l’ull del que estem fent. Hem de mantenir el cap fred i seguir. Però de reüll veiem que els pediatres van fent coses, que van demanant estris, el saturador pita, sovint intuben… i des d’on som no sabem si la cosa va bé o malament. De fet recordo passar aquests moments eterns quan va néixer el petit de la Sandra i el Bernat, fins que la Dra Guirado va dir les paraules màgiques: “Sandra, és igual que el Roger!”. Aquella frase va ser el començament de molts ensurts que va donar el noiet, i també de moltes alegries… i de Petits Grans Herois.
Felicitats parella per la feina que feu!
http://www.granpetit.com/los-pequenos-grandes-heroes/