Avui dia s’explica a les futures mares, per múltiples vies, que la llet materna és el millor aliment per un nadó. La seva composició és immillorable i inimitable i ajuda a prevenir malalties tant en la mare com en el seu fill. El missatge està tan clar que són moltes les mares que llegeixen i s’informen sobre el tema, sovint arribant a tenir-ne més clars els conceptes bàsics que molts professionals. En canvi, durant els estudis de Medicina i Infermeria es parla ben poc de lactància (tot i que el curs que ve la Universitat de Barcelona n’ofereix una assignatura optativa), i durant la formació especialitzada de ginecòlegs i pediatres es contempla poc aquest tema si hi ha un especial interès per part de cada professional. Les més afortunades són les llevadores, que tenen bastant més contacte directe amb mares lactants durant la seva formació (Atenció Primària, grups de postpart…).
No totes les lactàncies són fàcils, sobre tot al començament. Quan jo vaig néixer se salvaven les lactàncies que anaven soles, les de les mares convençudes i els nadons que s’agafaven de manera perfecta i guanyaven el pes que tocava. Puc dir que la meva mare i jo vam estar de sort, malgrat només deixar-me una estoneta cada tres hores amb ella durant els primers dies. A la mínima dificultat, els missatges externs sobre els avantatges dels biberons eren tan potents que la solució era anar a comprar llet en pols, sense que ningú es plantegés dedicar un gram d’energia a recolzar una lactància. Ara les mares n’estan molt més convençudes, i davant la dificultat cerquen ajuda, cosa que poc a poc ha anat fent que anem sabent més coses sobre lactància i, sobre tot, sobre els diferents problemes i obstacles que ens podem trobar. I més que ens en queden per saber!
Un dels meus nebots és del 2005, i la meva cunyada li donava el pit amb un rellotge al costat, només deu minuts de cada pit i cada tres hores, com li havien recomanat. Jo vaig parir només tres anys més tard, el 2008, i ja quedava més clar el concepte de lactància a demanda. Un dia el pediatre, veient la bàscula, em va dir que no li donés tant pit a la meva filla perquè tindria mal de panxa. Vaig tenir la sort de tenir informació a la butxaca i una infermera actualitzada que em recolzava, però una altra mare potser hagués restringit les preses (un perill en ple estiu).
Els professionals de la salut tenim clar que ens hem de formar contínuament, ja sigui assistint a cursos i congressos, llegint articles científics o estant al dia de nous protocols i guies clíniques. La Medicina és una disciplina dinàmica: moltes coses que vam estudiar a la Facultat ja no són vàlides avui dia, i n’han aparegut milers de noves. Quan es publiquen noves recomanacions sobre preeclàmpsia, retard de creixement, reanimació neonatal, cures intensives o bronquitis ningú es planteja no llegir-se-les o no seguir-les. En canvi, pel que fa a la lactància, hi ha gent que viu ben tranquil·la donant recomanacions no només obsoletes, sinó totalment desaconsellades, sense plantejar-se actualitzar-se mínimament.
Tots els nadons mengen, i en canvi pocs es posen malalts: la lactància és aplicable a un percentatge de pacients molt més gran que qualsevol patologia, i a més no és difícil de fer bé si hi ha un mínim interès, és el que recomana l’OMS i tots els organismes oficials, salva vides, estalvia diners, genera satisfacció, cura ferides després de parts no sempre ben viscuts o de camins llargs cap a la maternitat, ajuda a prevenir el càncer de mama… i un llarg etcètera. Potser manca convenciment entre els professionals que alimentar-se del pit és millor que fer-ho amb fórmula, o hi ha certa supremacia i no s’accepta que es pot continuar aprenent, o hi ha certa por al desconegut o a la novetat, o simplement desinterès… en desconec la causa i segurament serà mixta, però el que és cert és que avui dia encara es troben molts professionals de la salut que tenen entre mans nadons i mares amb molta manca d’actualització en aquest tema.
Fa uns anys em preocupava el traumatòleg que deia a una dona que no es podia prendre un ibuprofè si tenia mal d’esquena i estava donant el pit, però per sort les mateixes mares estan tan informades que aquests missatges han deixat de ser perillosos. M’ho expliquen com a anècdota, “mira què m’ha dit”. La meva veritable preocupació, a dia d’avui, amb tot el que s’ha estudiat i publicat sobre lactància, amb l’evidència científica a la mà, amb tota la feina ben feta i els esforços personals de molts professionals, són pediatres dient a mares que alletin deu minuts de cada pit, que facin esperar els nens tres hores perquè la resta és fer de xumet, que suplementin amb biberons de caiguda lliure, i sobre tot amb fórmula perquè la seva llet no engreixa prou, o que facin una presa de pit i una de biberó per a que no se’ls acabi la llet (i l’endemà tingui jo la dona a la consulta amb una ingurgitació mamària tremenda), o prescriguin un biberó a la nit per dormir més, o fins i tot que “enganyin” el nadó amb una mica d’aigua. Exemples en posaria mil, els veig cada dos per tres al grup de lactància, me’ls expliquen les pacients a la consulta o fins i tot mares pel carrer. Per sort passa cada cop menys, però passa. A la mare i a la sogra, i fins i tot al traumatòleg, els podem permetre no estar al dia i transmetre missatges erronis, però qui es dedica a la Pediatria o a l’Obstetrícia, sigui metge o infermer, n’ha de saber. I, si no se’n sap, és millor mantenir-se’n al marge.
Acompanyar una lactància que no va del tot bé requereix molta dedicació, molta paciència i, sobre tot, molta escolta, estant pendent no només de la bàscula i del benestar del nadó, sinó també de les necessitats de la mare, de si té dolor o clivelles, de si ha fet tres mastitis en un mes i dues perles de llet, de si descansa prou o si té ajuda a casa… Quan una mare va a un grup de lactància, s’hi està prou estona com per poder valorar tot això. En una visita pediàtrica de cinc, deu o quinze minuts no és fàcil abordar tot això si no el professional no hi té un interès especial, però dues afirmacions categòriques per part d’una bata blanca són suficients per llençar per la borda l’esforç i la tenacitat durant setmanes d’una mare (i la dedicació d’altres companys). Perquè quan ho ha dit el pediatra, allò va a missa i és molt difícil de reconduir. I mirar només la bàscula i fer una recepta de llet en pols és més ràpid que buscar la causa del problema.
Com he comentat, a mesura que les lactàncies han anat durant més i ha aparegut la necessitat de superar adversitats, tots n’hem anat aprenent més. Cal tenir molt clars els signes d’alarma que han de fer pensar que alguna cosa falla: poc guany de pes, nadó intranquil o per contra excessivament endormiscat, pocs pipís, caques verdes, líquides o explosives, preses que no s’acaben mai, dolor, clivelles, mastitis de repetició, perles de llet, Raynaud… La manca de guany de pes és el que més crida l’atenció als pediatres, però no és l’únic signe d’alarma. I no oblidem que la mare també és important.
Quan un nadó no guanya prou pes, cal plantejar-se’n el perquè. Prescriure un suplement és posar un pedaç transitori, però si no es fa res més aquella lactància està condemnada al fracàs. Està clar que s’ha de garantir que el nadó mengi i mentre en busquem la causa potser s’ha de suplementar (i si pot ser amb llet materna millor), però hem de seguir treballant. Els pits de les dones estan dissenyats per produir llet, i quan no ho fan acostuma a ser per un estímul incorrecte: potser la mare té dolor i evita posar-se el nadó al pit, o la col·locació no és l’adequada, o és un nadó nascut a les 37 setmanes que es cansa de seguida i està molt endormiscat i demana poc pit, o hi ha un tel curt o anquiloglòssia que fa que la llengua no faci el moviment que ha de fer… cada causa té el seu propi abordatge, i amb una bona orientació probablement es podrà retirar el suplement en poc temps. Tenir una mastitis és relativament habitual durant la lactància, però tres seguides en un mes també ens han de fer pensar en un problema. Si una mare té dolor i/o clivelles, alguna cosa està passant en el binomi pit-boca.
L’any 1980, o el 2005, si hi havia dolor amb l’alletament es recorria als biberons, però avui dia en busquem la causa, i sabem que el tel lingual curt n’és una d’elles. Un tel lingual curt o anquiloglòssia pot passar totalment desapercebut o bé generar moltes dificultats, i s’hi ha de pensar i saber diagnosticar i valorar correctament, tant a nivell anatòmic com funcional. Si només es veu però no genera cap problema, no cal fer res. La cirurgia no és la solució universal, i no garanteix que a partir de llavors tot vagi perfecte, però s’ha de tenir en compte com a opció (sempre en mans d’un professional especialitzat). Com ara se’n parla i abans no, alguns professionals enlloc d’interessar-s’hi ho consideren una moda, com si fos un invent d’uns quants, “és que ara veieu frenets a tothom”. D’altres (cada dia més) sí que el diagnostiquen, i adrecen aquell nadó al cirurgià pediàtric, que ho pot fer la mar de bé però també pot ser un altre obstacle si no hi creu o no hi està format… Mentrestant, i fins que van a parar al professional que els soluciona el problema (quan el troben), les famílies van donant tombs, van donant cada vegada més suplement, el pit es va adaptant a una menor producció, es van angoixant, tenen la sensació que ningú els escolta o que cadascú els diu quelcom diferent… i la lactància se’n va a l’altre barri.
Per sort, no tot és una catàstrofe. He viscut canvis molt positius en molts professionals, hi ha molta gent d’àmbits professionals diversos amb ganes d’arremangar-se i treballar i seguir formant-se, hi ha llibres i recursos digitals molt potents per donar suport a les mares, hi ha grups de suport a la lactància per tot arreu, assessores de lactància que responen trucades i whatsapps a totes hores, mares que ajuden altres mares, consultes especialitzades… les coses positives també s’han de destacar, perquè s’està fent molt bona feina.
En resum, en temes de lactància materna s’ha caminat molt però encara fa falta molta formació als professionals. I convenciment que és el millor aliment per un nadó. Cal que anem tots a la una, amb protocols unificats i circuits d’assistència àgils, seguint uns criteris de suplementació concrets, donant entre tots a les mares tot el suport que necessiten. I, qui no estigui al dia o no hi tingui interès, hauria d’evitar missatges erronis o contradictoris i adreçar aquella mare i aquell nadó a algú que es pogués fer càrrec de la situació, de la mateixa manera que deriva una celiaquia al digestòleg o les bronquitis de repetició al pneumòleg. També cal que a tots els hospitals hi hagi professionals capaços de diagnosticar, avaluar i tractar una anquiloglòssia de manera precoç. Miro enrere i veig com s’ha avançat i estic molt contenta, però queda molta feina per fer i no podem perdre ni un minut.
