Ahir vaig ser al programa El Suplement de Catalunya Ràdio, juntament amb l’Elena Crespi, parlant sobre les relacions sexuals durant l’embaràs i, sobre tot, després del part: un tema sovint tabú que no tothom s’atreveix a treure a la consulta o a les reunions d’amics, però que és molt necessari tractar. Així doncs, aprofitant l’ocasió, avui trec el tema al meu raconet virtual.
Podeu escoltar el podcast del programa aquí: https://www.ccma.cat/audio/embed/1021576/
Sexe durant l’embaràs: sempre?
Això, tard o d’hora, ho acaba preguntant pràcticament tothom a la consulta. Un embaràs normal no està en absolut renyit amb el sexe. De fet, el sexe és necessari en una parella, perquè a banda de la satisfacció que ocasiona és una forma de comunicació no verbal, una manera de recordar-nos mútuament què sentim l’un per l’altre, de reafirmar el projecte de vida que junts hem planificat i creat.
Tanmateix, el sexe durant l’embaràs té una sèrie de particularitats: d’entrada, la panxa, sobretot el tercer trimestre, potser limita certes postures, però amb una mica d’imaginació tot queda resolt. L’embaràs implica una sèrie de canvis anatòmics en els genitals, com són certa inflor dels llavis vulvars, amb un color una mica més fosc, i un augment del flux vaginal. A més, es poden notar moviments fetals durant la relació sexual. De vegades hi ha certa por a fer mal a la criatura, però no cal patir: el coll de l’úter fa quatre centímetres de mitjana, i el líquid amniòtic té un efecte amortidor. Sobre tot al primer trimestre, es pot tacar una mica de sang després de tenir relacions amb penetració. Davant del dubte es pot consultar, però amb tranquil·litat.
A tot això cal sumar el desig sexual, que és molt variable d’una dona a l’altra i d’un embaràs a l’altre. Tant normal és no tenir-ne gens de ganes com tenir-ne més que abans de l’embaràs. Com es troba la dona té un paper decisiu en aquest aspecte: les nàusees o el cansament del primer trimestre, per exemple, no ajuden gaire, i en canvi si la dona es troba bé i se sent feliç tot és més favorable.
Sí que hi ha situacions durant l’embaràs en què és millor evitar les relacions sexuals, sobre tot amb penetració, com per exemple en el cas de pèrdues de sang, placenta prèvia oclusiva o amenaça de part preterme. Davant de qualsevol dubte sempre és millor consultar el professional de referència.
El sexe pot desencadenar el part?
El sexe, per si mateix, no provoca el part. De fet, si fos tan fàcil, es farien moltes menys induccions mèdiques. No obstant, és cert que el líquid seminal conté prostaglandines, que són substàncies afavoridores del part perquè són capaces de generar canvis en el coll de l’úter. Això pot ajudar quan la cosa està “a punt de caramel”, però no és pas un mètode fiable per posar-se de part. Quan funciona, mai sabem si ha estat perquè tocava que fos així o pel sexe. I, sobre tot, només s’ha de fer si ve de gust, no per obligació.
És cert que algunes dones noten contraccions després d’una relació sexual, sobre tot al tercer trimestre. Són el resultat de la suma de l’estimulació del cèrvix uterí, l’activitat física i les prostaglandines. Si es dóna el cas, descansant i aplicant una mica de calor a la panxa acostumen a cedir, i si no ho fan en una estona i hi ha dubtes serà millor consultar.
I després del part?
Just després de parir hi ha un període en què cal evitar les relacions sexuals: la famosa quarantena, que malgrat dir-se així no dura quaranta dies clavats. Durant les primeres setmanes postpart l’aparell reproductor de la dona s’ha de recuperar del naixement. Si hi ha ferides (episiotomia, estrips, cesària), aquestes han de cicatritzar. D’altra banda, el coll de l’úter està entreobert per deixar sortir els loquis (el sagnat postpart), i augmenta la susceptibilitat a infeccions, fent que desaconsellem tant les relacions sexuals amb penetració com els banys d’immersió.
La part física pot estar recuperada en 20 dies, 40 o 60, depenent del tipus de part i de cada dona, però després hi ha la part emocional, que sovint necessita una mica més de temps per posar-se en solfa i pensar en el sexe, sobre tot si hi ha lactància materna. L’elevació de la prolactina, l’hormona encarregada de produir llet, en la majoria dels casos inhibeix la funció dels ovaris, de manera que els nivells d’estrògens (que són les hormones femenines) disminueixen. Tot això ocasiona, a més d’una manca d’ovulació (i per tant de menstruació), una disminució del desig sexual i una mucosa vaginal menys elàstica i menys hidratada, podent originar molèsties a l’hora de tenir relacions sexuals amb penetració. Si a això sumem el cansament derivat de les males nits, l’adaptació al nou rol de mare, la manca de temps per a la parella i uns quilos de més que no sempre son ben acceptats per una mateixa, veurem força clar que el postpart no acostuma a ser l’època de màxima esplendor sexual de la parella. Hi ha de tot en aquest món, però l’escenari més típic és el que acabo d’explicar.
Però, per sort, hi ha solucions per molts d’aquests problemes. D’entrada, per evitar entrar en el cercle no en tinc ganes – em fa mal – encara en tinc menys ganes – encara em fa més mal – ara sí que no en tinc gens de ganes, l’ideal és utilitzar un lubricant de base aquosa per les relacions amb penetració o simplement per les carícies. I, si hi afegim un hidratant vaginal, en òvuls o en crema, dues o tres vegades per setmana, mantindrem la vagina més hidratada i previndrem molèsties amb les relacions. Si això no és suficient, fins i tot es poden utilitzar pomades d’estrògens a dosis baixes (compatibles amb la lactància), prescrites pel ginecòleg. Jo em decanto més pels òvuls per la seva facilitat d’inserció, sense necessitat d’utilitzar aplicadors, però al mercat hi ha moltíssimes marques i productes i cada professional és més fan d’una cosa o d’una altra.
D’altra banda, no tot és la penetració: si hi ha por, o dolor, o hi ha poques ganes, imaginació al poder! Hi ha moltes altres coses a fer que generen el mateix plaer o més. És important acariciar-se, fer-se petons, saber que l’altre és allà, comunicar-se cada dia… en definitiva, alimentar la flama.
I, sobre tot, si hi ha qualsevol problema, ja sigui dolor, manca de sensacions, o el que sigui, es pot demanar ajuda als professionals. Del que es tracta és que tots dos membres de la parella, siguin dones o homes, gaudeixin del sexe. Cadascú té el seu ritme i les seves necessitats, i cal trobar el moment idoni per reiniciar les relacions sexuals, sempre des del més profund respecte mutu, sense que ningú hagi de fer res obligat. La vida d’una parella té moltes fases, i el postpart n’és una (i ben intensa), i quan passa en vénen d’altres. Més endavant, quan el nadó dorm més, es recuperen els cicles menstruals, i tot es va posant a lloc, la sexualitat també es va recuperant.
En parlem prou de tot això?
Rotundament no, no en parlem prou, i per molt que en parlem encara no en parlarem prou. De fet és un tema que s’hauria de tocar sempre als cursos de preparació al part. A la visita postpart, cap al mes del naixement, la pregunta estrella és “ja podem?”. Sovint es toca el tema de passada i sense donar-li prou importància. Hem d’explicar que la manca de libido o la sequedat vaginal tenen una explicació biològica, hormonal, i que és quelcom transitori, que no és que s’hagi apagat la flama de l’amor.
Les dones, i les parelles, han de saber que no estan soles, que no només els passa a elles, que no són cap espècimen diferent de la resta de nous pares i mares. Al grup de suport a la lactància i postpart de l’hospital surt el tema amb relativa freqüència, i quan tothom explica que es troba en la mateixa situació veig carres d’alleujament. Sembla que faci vergonya dir que el sexe en el postpart no és com abans, però tapant-ho no farem que torni a ser-ho. Si ho normalitzem, és més fàcil posar a l’abast de tothom estratègies per fer els problemes més petits, i qui ho necessiti se sentirà més lliure de consultar els professionals.
Per tant, en resum, tenir menys desig sexual i experimentar menys plaer els primers mesos postpart és molt freqüent, i té una explicació biològica. Amb amor, respecte, hidratants i lubricants, i el temps necessari, tot s’acaba posant a lloc. I, sobre tot, en cas de necessitat, els professionals de la salut som allà per resoldre dubtes o valorar qualsevol molèstia.
