Laura Rodellar
Doncs sí, el que diuen és veritat: el segon embaràs és absolutament diferent.
Físicament, el cos ja s’ha adaptat una vegada a tots els canvis que implica un embaràs, i per tant ho farà abans i de manera més brusca. Si a tot això afegim el cansament físic (i no parlem de l’espiritual) que s’arrossega tenint ja una criatura a casa, per molt que tinguis un sant per marit, tots els símptomes que amb el primer fan fins i tot il·lusió amb el segon es toleren pitjor en general.
Durant el primer embaràs, tot i treballar dins i fora de casa, la gent acostuma a posar-se cremetes vàries, des d’antiestries fins a olis diversos, i qui pot s’apunta a natació, classes de ioga, cursets de preparació al part… tot acompanyat d’una extensa bilbiografia a base de llibres, revistes i altres fonts d’informació. Un cop acabada la jornada laboral, hi ha temps de sobres per al descans, la recerca de cotxets i la seva comparativa per Internet, triar els colors de la paret… i si no et fas el sopar te’l fan.
Quan l’anomenat “el segon” s’instal·la dins la panxa i comença a donar senyals de vida, tot canvia: d’entrada, el test d’embaràs amb dues ratlletes (o una cara somrient, si et va la modernitat dels tests digitals, els quals els ginecòlegs odiem perquè la gent se’n refia més que de nosaltres) fa més por. Amb el primer fa por i il·lusió, i aquesta vegada sí, fa il·lusió, però també tens la barreja de sentiments de “pobret fill meu que se li acaba el xollo” i “ara com ens ho farem” per allà al mig.
A banda d’això, físicament ja hem comentat que en general un segon embaràs es tolera pitjor, i alhora et trobis com et trobis tens un petit o petita que et necessita i vol que la seva mama l’agafi a coll, el banyi i es tiri per terra a jugar com sempre. Sí, hi ha el papa, però la mama és la mama.
Jo a la meva filla sempre li he venut que “la mama té mal d’esquena”, però no cola massa, i un dia em va dir que em treia el germanet de la panxa i així no tenia la panxa grossa ni mal d’esquena… tontos no són.
Les cremetes passen a la història, no hi ha temps material, sí que et dediques a posar-ne al teu fill o filla, però tu si te’n poses un cop per setmana ja pots estar ben contenta. I ja no parlem de iogues, piscines i classes vàries… i llegir, per què? Se suposa que ja t’ho saps, però precisament per això estàs més escagarrinada que mai. Cotxets? Ja el tens, uns dies abans es neteja i es torna a muntar. Algú t’ha preguntat què necessites? Si ja ho tens tot! Com a molt si tens una nena i tot és rosa i ara ve un nen, compraràs algun conjuntet (tot i que els pijames roses es reciclen a les millors famílies, mentre en tinguis un de decent per si has d’anar a Urgències a la nit, la resta tant és). El color de la paret? Tal i com són les vivendes actuals, molts germans comparteixen habitació.
A mida que van passant les setmanes, la panxa va pesant. Les hormones són diferents que les del primer trimestre, ja no tens aquella son espectacular per la maleïda i alhora imprescindible progesterona, però fa mal l’esquena, la pelvis fa “crec-crec”, i moltes vegades portes dos nens incorporats: el de dins que ja comença a ser una personeta i el de fora que sembla que mengi pedres i cada dia pesa més. El segon trimestre passa més o menys dignament, i el tercer ja comences a tenir complexe d’elefant. I el dia que et cedeixen el seient en algun espai públic et mires la panxa i veus que allò comença a anar en sèrio.
Quan s’apropa el moment del part, et preocupa més la logística de com t’ho faràs amb l’altre nen si tens contraccions a les 3 de la matinada que no pas tenir la bossa de l’hospital a punt. Amb el primer ho tens tot net i polit i planxat i empaquetat en una bossa nova de trinca, i amb el segon acabes tirant 4 bodies en una bossa entre contracció i contracció, i si ho prepares abans ho fas a estonetes quan l’altre no mira, que si no es vol emprovar tota la robeta de talla 0. Aquesta vegada has de fer una bossa més: la del germà gran, que probablement passarà dos o tres dies a casa dels avis o dels tiets.
I no sé si a altres els passa, però la meva sensació ara mateix és que en breu marxaré a un hospital a passar 2 o 3 dies amb un nen que encara no conec, mentre que la meva nena, la que més estimo en aquest món (a banda del seu pare), vindrà de visita. A ella l’estimo amb bogeria, en canvi el nen és com si fos un desconegut, no me’l sé imaginar, només conec el seus moviments (que no són pocs). Tindré amor per a tots dos? El meu sentit comú em diu que sí, les meves amigues que en tenen dos també em diuen que sí, i les meves pacients quan vénen a parir el segon estan igual de contentes que amb el primer… així que ens haurem de treure aquests pensaments del cap.
Algun altre avantatge ha de tenir el segon: estadísticament, el segon part és més ràpid i més fàcil que el primer. No és un mite, hi ha dades escrites sobre el tema. Poden haver-hi excepcions, però en general és així.
I bé, aquí deixo aquesta entrada, que no és plan d’avorrir el personal el segon dia.
El perquè de tot plegat
Ahir al vespre, amb la nena dormint i la calma regnant a casa, vaig crear aquest bloc, i avui m’hi estreno escrivint. I la millor manera de començar és explicar què m’ha portat fins aquí.
Abans que res em presentaré: em dic Laura, tinc 30 anys i sóc metgessa especialista en Obstetrícia i Ginecologia. Després d’acabar la carrera de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona em vaig presentar al famós i temut MIR (oposició a través dels quals els metges optem a una plaça de formació en alguna especialitat en concret) i vaig començar el meu període de residència en Obstetrícia i Ginecologia a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, popularment conegut com Can Ruti. Allà vaig passar 4 anys fantàstics, durant els quals a banda de formar-me em vaig casar i vaig tenir la meva filla.
Un cop finalitzada la meva formació i havent obtingut el títol d’especialista, vaig començar una nova aventura a l’Hospital General de Catalunya, el meu actual lloc de treball, i actualment espero el meu segon fill per a mitjans de març.
La vida de cada dia essent mare i tenint una professió que et fa passar nits fora de casa i sortir a hores intempestives no sempre és fàcil, i alguns dies són una vertadera gimcana, però en general puc dir que me’n surto. Per sort tinc una parella amb una professió ben diferent i les nostres famílies ens donen un cop de mà quan poden. Tot i amb això, hi ha dies de tot, i en molts moments desitjaria poder-me dividir en dos i deixar una Laura a casa mentre l’altra se’n va a treballar… quina mare no ha volgut fer això algun dia?
Quan estava embarassada de la meva filla em vaig llegir el llibre “Un regalo para toda la vida”, del conegut pediatre Carlos Gonzàlez. A mida que anava llegint pensava que la lactància i la maternitat en general eren molt fàcils, que tot era qüestió de sentit comú. Alhora, al llarg de tot l’embaràs vaig anar descobrint símptomes, sensacions i sentiments que no havia llegit mai en cap tractat d’Obstetrícia, i que ningú m’havia explicat. Vaig pensar que si existís algun llibre que recollís tot això amb el rigor científic adequat seria fantàstic… i em vaig proposar escriure’l algun dia, però per A o per B encara està en un estadi molt embrionari.
Sempre m’ha interessat posar-me a la pell de les meves pacients, i per tant des dels inicis de la meva vida professional m’he dedicat a llegir i a investigar què senten les dones embarassades, què els preocupa, què els dóna alegries, quin tipus de part desitgen i què és el que recorden per sempre… i en això m’he basat a l’hora d’actuar (sempre que la situació ho ha permès, evidentment).
A diari, a la consulta, a Urgències, a la Sala de Parts, fent ecogafies, etc, intento sintetitzar els meus coneixements mèdics amb les experiències que la maternitat m’ha permès viure, i així miro de transmetre-ho a les meves pacients per tal de fer petits els seus grans dubtes… un “a mi també em passava” tranquil·litza molt.
L’objectiu d’aquest bloc és precisament aquest: compartir les meves vivències com a mare des del punt de vista d’una persona que professionalment es dedica a acompanyar altres mares en aquest meravellós viatge que es diu maternitat, fent aquesta barreja de vivències i ciència amb un toc de sentit comú.
I no vull tancar la primera entrada del bloc sense agrair als qui m’han animat a crear-lo: el Jordi, el meu marit i company d’aventures, i la Irene, una molt bona amiga i alhora una gran mare i una excel·lent emprenedora.

