Doncs sí, el que diuen és veritat: el segon embaràs és absolutament diferent.
Físicament, el cos ja s’ha adaptat una vegada a tots els canvis que implica un embaràs, i per tant ho farà abans i de manera més brusca. Si a tot això afegim el cansament físic (i no parlem de l’espiritual) que s’arrossega tenint ja una criatura a casa, per molt que tinguis un sant per marit, tots els símptomes que amb el primer fan fins i tot il·lusió amb el segon es toleren pitjor en general.
Durant el primer embaràs, tot i treballar dins i fora de casa, la gent acostuma a posar-se cremetes vàries, des d’antiestries fins a olis diversos, i qui pot s’apunta a natació, classes de ioga, cursets de preparació al part… tot acompanyat d’una extensa bilbiografia a base de llibres, revistes i altres fonts d’informació. Un cop acabada la jornada laboral, hi ha temps de sobres per al descans, la recerca de cotxets i la seva comparativa per Internet, triar els colors de la paret… i si no et fas el sopar te’l fan.
Quan l’anomenat “el segon” s’instal·la dins la panxa i comença a donar senyals de vida, tot canvia: d’entrada, el test d’embaràs amb dues ratlletes (o una cara somrient, si et va la modernitat dels tests digitals, els quals els ginecòlegs odiem perquè la gent se’n refia més que de nosaltres) fa més por. Amb el primer fa por i il·lusió, i aquesta vegada sí, fa il·lusió, però també tens la barreja de sentiments de “pobret fill meu que se li acaba el xollo” i “ara com ens ho farem” per allà al mig.
A banda d’això, físicament ja hem comentat que en general un segon embaràs es tolera pitjor, i alhora et trobis com et trobis tens un petit o petita que et necessita i vol que la seva mama l’agafi a coll, el banyi i es tiri per terra a jugar com sempre. Sí, hi ha el papa, però la mama és la mama.
Jo a la meva filla sempre li he venut que “la mama té mal d’esquena”, però no cola massa, i un dia em va dir que em treia el germanet de la panxa i així no tenia la panxa grossa ni mal d’esquena… tontos no són.
Les cremetes passen a la història, no hi ha temps material, sí que et dediques a posar-ne al teu fill o filla, però tu si te’n poses un cop per setmana ja pots estar ben contenta. I ja no parlem de iogues, piscines i classes vàries… i llegir, per què? Se suposa que ja t’ho saps, però precisament per això estàs més escagarrinada que mai. Cotxets? Ja el tens, uns dies abans es neteja i es torna a muntar. Algú t’ha preguntat què necessites? Si ja ho tens tot! Com a molt si tens una nena i tot és rosa i ara ve un nen, compraràs algun conjuntet (tot i que els pijames roses es reciclen a les millors famílies, mentre en tinguis un de decent per si has d’anar a Urgències a la nit, la resta tant és). El color de la paret? Tal i com són les vivendes actuals, molts germans comparteixen habitació.
A mida que van passant les setmanes, la panxa va pesant. Les hormones són diferents que les del primer trimestre, ja no tens aquella son espectacular per la maleïda i alhora imprescindible progesterona, però fa mal l’esquena, la pelvis fa “crec-crec”, i moltes vegades portes dos nens incorporats: el de dins que ja comença a ser una personeta i el de fora que sembla que mengi pedres i cada dia pesa més. El segon trimestre passa més o menys dignament, i el tercer ja comences a tenir complexe d’elefant. I el dia que et cedeixen el seient en algun espai públic et mires la panxa i veus que allò comença a anar en sèrio.
Quan s’apropa el moment del part, et preocupa més la logística de com t’ho faràs amb l’altre nen si tens contraccions a les 3 de la matinada que no pas tenir la bossa de l’hospital a punt. Amb el primer ho tens tot net i polit i planxat i empaquetat en una bossa nova de trinca, i amb el segon acabes tirant 4 bodies en una bossa entre contracció i contracció, i si ho prepares abans ho fas a estonetes quan l’altre no mira, que si no es vol emprovar tota la robeta de talla 0. Aquesta vegada has de fer una bossa més: la del germà gran, que probablement passarà dos o tres dies a casa dels avis o dels tiets.
I no sé si a altres els passa, però la meva sensació ara mateix és que en breu marxaré a un hospital a passar 2 o 3 dies amb un nen que encara no conec, mentre que la meva nena, la que més estimo en aquest món (a banda del seu pare), vindrà de visita. A ella l’estimo amb bogeria, en canvi el nen és com si fos un desconegut, no me’l sé imaginar, només conec el seus moviments (que no són pocs). Tindré amor per a tots dos? El meu sentit comú em diu que sí, les meves amigues que en tenen dos també em diuen que sí, i les meves pacients quan vénen a parir el segon estan igual de contentes que amb el primer… així que ens haurem de treure aquests pensaments del cap.
Algun altre avantatge ha de tenir el segon: estadísticament, el segon part és més ràpid i més fàcil que el primer. No és un mite, hi ha dades escrites sobre el tema. Poden haver-hi excepcions, però en general és així.
I bé, aquí deixo aquesta entrada, que no és plan d’avorrir el personal el segon dia.
