Fa uns mesos l’Aida, una doula que conec, m’explicava en què consistia la seva professió. De tot el que em va dir em em va quedar gravada la frase “nosaltres no jutgem”. Quantes vegades, al llarg del vostre embaràs, part, i sobre tot postpart, us heu sentit jutjades per aquells qui us envolten? A mesura que ens anem sentint jutjats i qüestionats, una vegada i una altra, ens acabem creient que potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé, i la nostra autoestima se’n ressenteix. Així que, com diria en Laporta… “al loro!”.
Si cerquem al Diccionari de la Llengua Catalana el significat de jutjar, trobarem el següent:
jutjar
1 1 v. tr. Decidir quelcom a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa).
1 2 v. tr. Pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). No sabem encara qui ha de jutjar la nostra causa.
2 1 tr. Emetre una opinió amb què s’aprova o es blasma (quelcom). Com t’atreveixes a jutjar la seva conducta?
2 2 tr. Ésser de l’opinió que (quelcom) és de tal o tal manera, té tal o tal qualitat. Això, no ho jutjo digne de tu.
3 tr. Exercitar el judici.
Als jutjats jutgen els jutges, però al carrer tothom es considera amb el dret d’emetre judicis. Familiars, amics, coneguts, gent que passa pel carrer, professionals. Això en moltes ocasions és inevitable, però n’hem de ser conscients i hem d’aprendre a fer que no ens afecti. Podem escoltar els consells que creiem que ens poden anar bé, però hem de saber establir un filtre selectiu i fer que algunes coses ens entrin per una orella i ens surtin per l’altra.
Abans de l’embaràs ja ens estan jutjant. Si ja vivim en parella des de fa uns anys, o bé estem casats, ja hi ha qui afirma que hauríem de tenir un fill, sense parar-se a pensar què n’opinem els interessats al respecte. El dia que ens decidim, hi haurà qui s’alegri, però també hi haurà algú que pensarà que som uns inconscients, precisament ara, que podíem fer això o allò, o que ens trobem en ple auge professional, o que no tenim prou estabilitat…
Després resulta que no dones per més i agafes la baixa. Sempre hi ha qui ha “aguantat” més que tu, més setmanes, que ha trencat aigües a la feina, i que ha conduït 100 quilòmetres amb ciàtica sense sentir-se els dits dels peus… felicitats, li ha servit d’alguna cosa? I, si pel contrari, ets de les que treballes fins l’últim dia, algú considerarà que li fas la pilota al teu cap i que ja hauries de ser a casa preparant la canastreta.
“Vull un part no intervingut”… “Estàs boja, quines ganes de patir”. I si pel que sigui és un part induït, o amb analgèsia, també hi ha qui et considerarà paranormal. La qüestió és opinar. I si vols parir amb música? O veure com surt el teu fill amb un mirall? El més important és el que TU vols, sense tenir en compte què diran els altres, ni fent les coses perquè toca. Ara el part sense intervenció i sense analgèsia està cada vegada més extès, i això fa que moltes dones sentin que s’han de justificar quan sol·liciten analgèsia peridural.
La lactància és un altre punt que genera nombrosos judicis. Si dones pit, si no en dones… i si alimentes el teu fill a demanda. “Es passa tot el dia amb el nen enganxat, no té horaris” és una frase típica després d’haver visitat un recent nascut. I, com no, la frase estrella: “aquest nen es queda amb gana”. Sense efectuar una anàlisi qualitativa de la teva llet en un laboratori, més d’un visitant es creu amb el dret a jutjar-la: si en tens prou, si és prou bona, si alimenta prou… Si tu estàs anímicament bé i tot està anant fantàsticament, aquests comentaris seran inofensius, però si estàs emocionalment desorientada, físicament cansada, la lactància no està essent un camí de roses, i vas sentint comentaris d’aquests, la teva seguretat trontolla.
I un cop han passat les primeres setmanes, al voltant de la criança dels fills s’emeten tants judicis que es col·lapsaria l’Audiència de Barcelona. L’alimentació, el son, les demostracions d’afecte, l’escolarització… tot és susceptible de ser jutjat. Però pobra de tu que opinis sobre el que fan els altres a casa seva.
Davant de tot això, els meus consells: seguretat en una mateixa, convicció davant d’allò que s’està fent i, sobre tot, seguir el nostre instint. Ningú coneix els vostres fills i la nostra família tant com nosaltres. Hem de confiar en nosaltres mateixes. I, si sabem que ens jutjaran, podem preparar l’escut… no hi ha res com anar un pas per davant de les coses i estar-hi preparat. De vegades tindrem respostes per a aquells qui ens jutgen, però d’altres simplement ignorar allò que ens diuen serà suficient.
Sí que és cert que hi haurà persones que ens poden donar molts bons consells o explicar-nos les seves experiències per a que en poguem extreure allò que necessitem… l’ideal és que ens donin el mapa, però que siguem nosaltres els qui trobem el camí. Protegir-nos dels que ens jutgen no implica aïllar-nos en la nostra veritat absoluta. Però és important saber qui hem d’escoltar, qui ens pot ajudar, i qui només ens tocarà la pera. I és per això que hi ha gent que contracta una doula: perquè, si fa el que ha de fer, no jutja.
Sobre tot, no deixeu que els judicis dels altres us facin trontollar.