PLA DE PART O PLA DE NAIXEMENT
Cada vegada hi ha més embarassades que elaboren un pla de part, també anomenat pla de naixement. Es tracta d’un document escrit en el qual la gestant manifesta les seves voluntats de cara al naixement del seu fill, i ha de ser consensuat per ambdues parts: l’embarassada i l’equip obstètric i pediàtric. El pla de part es basa en el principi d’autonomia del pacient, que consisteix en la capacitat de prendre decisions lliurement pel que fa a la seva salut, decidint quines actuacions mèdiques consent que se li realitzin i quines rebutja.
Aquí ja tenim uns quants temes a comentar:
Hem dit que ha de ser consensuat per ambdues parts. El pacient és autònom en la presa de decisions, però alhora el metge té uns coneixements i una experiència que el pacient no té, i en això es basa el principi de beneficència de la bioètica: el metge ha d’actuar en benefici d’altres, vetllant pel benestar del pacient independentment de la seva opinió. Com veieu, el principi d’autonomia i el de beneficència xoquen. Les nostres mares van parir sota el principi de beneficència. Fa 30 anys ningú es plantejava decidir res, ni en Obstetrícia ni en cap altra àrea de la Medicina. En canvi, en l’actualitat la medicina paternalista ha passat a la història, i el principi d’autonomia tendeix a ser més valorat que el de beneficència, de manera que el fet que el pacient prengui decisions és el més normal del món.
És ideal, però, posar-se d’acord i consensuar el pla de part, sense haver d’arribar a extrems que resultarien incòmodes per a tots. L’embarassada pot cedir en alguns aspectes que se li proposin tenint en compte l’experiència del personal sanitari, i alhora el personal sanitari ha d’estar preparat i ha de tenir la ment prou oberta per a rebre propostes sense dir que no a la primera de canvi. Quan no hi ha consens, l’embarassada acaba parint en un altre centre o a casa seva, o bé acaba anant allà amb desconfiança i hostilitat, i a tothom li acaba quedant mal gust de boca.
Hem comentat que el principi d’autonomia es basa en la capacitat de prendre decisions. Per a fer-ho, s’ha d’estar ben informat, i s’ha de saber per què es pren aquella decisió i no una altra. A Internet es poden trobar nombrosos models de pla de part més o menys estàndards, i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya també n’ha creat un. Ens podem basar en un d’aquests models per a elaborar el nostre propi pla, però cadascú ha de redactar el seu. Algunes dones consideren bàsics alguns detalls que altres ni es plantegen. Per tant, no podem copiar un pla de part que trobem a Internet pensant que allò ens assegurarà un part idíl·lic, sinó que hem de saber què volem i per què. Si per a triar escola per als nostres fills en visitem unes quantes, per a decidir com volem que sigui el nostre part hem de llegir una mica sobre el tema, i evidentment si el que llegim prové de fonts d’informació fiables molt millor.
Un cop ens haguem informat bé, podrem decidir què volem i què no volem. Tècnicament, què consentim i què rebutgem. I tot això serà el que consensuarem amb el personal de l’hospital quan presentem el nostre pla de part.
En el moment d’enumerar totes les intervencions que consentim i/o rebutgem, hem de tenir en compte que moltes coses ja formen part de la manera de treballar del personal. En quasi tots els plans de part s’especifica que no es consent l’administració d’enemes ni el rasurat de genitals, pràctiques que han anat deixant de formar part de la rutina els darrers anys (tot i que als començaments del meu exercici professional ho vaig veure, i no fa tants anys). Després hi ha coses que no es fan mai en una Sala de Parts, però que hi ha gent que especifica al seu pla de part. Oi que ningú posaria en un pla de part “no consento que se m’amputi una cama durant el treball de part”?, o “no consento que la llevadora em pegui durant l’expulsiu”? Al meu hospital va arribar un pla de part on l’embarassada no consentia la realització d’exploracions rectals durant el treball de part, cosa que no es fa mai, i per tant aquell punt no calia que hi fos. Per això faig èmfasi en el fet d’informar-se i documentar-se abans d’elaborar el pla de part.
El to emprat a l’hora de redactar és molt important. Si fem servir un to positiu, obert al diàleg, la persona que llegeixi el nostre pla de part el veurà amb millors ulls que si tot són frases en negatiu. Sona molt diferent començar cada frase per “no consento” o bé “m’agradaria” o “si no hi ha cap fet que ho contraindiqui”. El “no” per davant dóna la sensació que s’està a la defensiva i denota una manca de confiança. Alhora, una gramàtica i una ortografia correctes faran que el text sigui entenedor i fàcil de llegir.
Alguns plans de part contenen una introducció sobre recomanacions de l’OMS i de la Generalitat, en les quals s’empara l’embarassada per a expressar les seves voluntats. Realment no és necessari esmentar-les, ja que els qui treballem en Obstetrícia ja ens les coneixem (l’altre tema és que s’apliquin sempre o no).
Alguns/es lectors/es us preguntareu si als obstetres i a les llevadores ens agraden els plans de part o més aviat ens molesten. Quan jo era resident (no fa massa anys), veure un pla de part era excepcional. Generalment contenien peticions molt concretes i explícites, difícils de complir en aquell centre en concret. Avui dia, el pla de part és un document cada vegada més habitual en la nostra pràctica diària. Un pla de part no és sempre sinònim de part sense intervenció (tot i que és el més freqüent). De fet, a l’hospital on treballo hi ha una visita específica amb la llevadora en què un dels objectius és elaborar i/o consensuar el pla de naixement. Sí que hi ha professionals que tendeixen a molestar-se quan veuen un pla de part, perquè s’ho prenen com que algú altre els està dient com fer la seva feina. El pla de part no s’ha de veure així, sinó com un document en què l’embarassada expressa com li agradaria que fos el seu part sempre i quan no hi hagi complicacions.
No podem oblidar que el part és un moment molt important en la vida d’una dona (i de la seva parella). Jo de vegades el comparo amb el casament, i quan penso en els dies més feliços de la meva vida em vénen al cap els naixements dels meus fills i el dia que em vaig casar amb el meu home… i si ens passem un any preparant un casament, és normal que ens agradi planificar un moment com el naixement del nostre fill (sempre i quan la situació ho permeti). Per tant, mentre el pla de part sigui coherent, basat en la lògica i no demani res desorbitat, ningú té per què molestar-se en rebre’l. I si a algú no li agrada, hauria d’anar canviant el xip… oi que ara les agències immobiliàries fomenten el lloguer perquè no venen pisos? El món canvia, i qui no s’hi adapta està destinat a fracassar.
Tinc preparat un pla de naixement comentat, però l’entrada seria massa extensa i el guardo per d’aquí uns dies. D’aquesta manera els vostres comentaris d’aquesta entrada m’ajudaran a perfilar la propera.