Heu vist la pel·lícula Els dies que vindran, dirigida per Carles Marquès-Marcet? Recorre els nou mesos d’embaràs i el part dels seus protagonistes, la Maria Rodríguez Soto i el David Verdaguer. La parella va preferir viure el naixement de la seva filla en la intimitat, allunyats de les càmeres. La petita Lupe va néixer per cesària, però el David va poder estar al costat de la Maria i no es va perdre aquest moment tan transcendental. Quelcom cada vegada més freqüent en hospitals públics i privats, però que avui encara no és la norma.
El Carles Marquès-Marcet va voler mostrar un naixement més enllà del típic part de pel·lícula. A través de la Isolda, una pacient meva, el seu equip es va posar en contacte amb mi amb la idea de gravar un part per cesària com les que fem a l’hospital: amb la parella o acompanyant present a quiròfan, amb contacte immediat pell amb pell i sense separacions innecessàries. Després de demanar permís a l’hospital vam plantejar-ho a la Laura, pacient de la meva companya Cristina Madaula, que tenia una cesària programada, i de seguida va acceptar participar. Càmera, acció. El petit Noah va arribar al món en família, amb els seus pares junts a quiròfan, veient com naixia. Just després de néixer el Diego, el llevador, el va col·locar sobre el pit de la seva mare, pell amb pell, i tots tres no es van separar per res. He de dir que la superposició de les imatges de la cesària amb les dels actors va quedar espectacular. Nosaltres no teníem cap guió, anàvem parlant amb la mare i entre nosaltres, i així tal qual surt a la pel·lícula.
Aquest estiu el meu amic Albert Solé, periodista, va anar a veure la pel·lícula amb la seva dona. Veure una cesària els va emocionar, perquè ells n’havien tingut dues, però en tots dos casos l’Albert les va viure en una sala d’espera. Pocs dies després vam dinar junts i, parlant sobre aquest tema, em va explicar que tenia moltes ganes de fer visible el part per cesària i la tendència actual de molts centres a convertir-la en una vivència més positiva.
El passat dilluns 11 de novembre l’Albert va venir a l’hospital acompanyat de la Cristina Calderer, fotògrafa. El Bernat estava a punt de néixer per cesària i els seus pares, la Míriam i el Joan, havien acceptat a participar al seu reportatge. El llevador, casualment, era el mateix que el dia del rodatge: el Diego. La càmera de la Cristina va captar instants màgics que per molt que visqui cada setmana no em canso de veure. El Joan estava assegut al costat de la Míriam, i tots dos van poder veure néixer el Bernat i tenir-lo als braços només néixer. Després de la cirurgia, tots tres van estar junts a la mateixa sala, amb el Bernat al pit.
Aquest passat dissabte 23 de novembre el suplement Criatures, del Diari Ara, va publicar a la portada el reportatge de l’Albert, on narra el naixement del Bernat i entrevista també la Maria i el David, protagonistes de la pel·lícula de Marquès Marcet. Això és especialment important per dos motius: en primer lloc, a Catalunya un de cada quatre nens neix per cesària, un tipus de part que dista dels que habitualment s’ensenyen a les pel·lícules o a Instagram, i cal ensenyar totes les cares de la moneda. I, en segon lloc, perquè les cesàries es poden fer i viure de moltes maneres. Cada dia són més els hospitals que aposten per donar una connotació més familiar i humana al part per cesària, amb la parella o acompanyant present, amb el nadó pell amb pell amb la mare o la seva parella, evitant separacions per la recuperació post-cirurgia, fins i tot deixant que els pares vegin com surt el nadó. També hi ha centres que posen guants estèrils a la mare i ella mateixa s’acaba de treure el nadó de la panxa, però jo personalment, amb el record inesborrable d’haver tocat els meus fills per primera vegada, prefereixo retardar aquest contacte uns segons i que la mare el pugui agafar sense guants, notant el seu tacte i la seva escalfor amb cadascuna de les seves terminacions nervioses.
Però malauradament encara queden molts hospitals reticents als canvis, amb arguments com que es tracta d’una cirurgia, que poden haver infeccions, que el pare es pot desmaiar, que tota la vida s’ha fet així, que el circuit de quiròfan no ho permet, que ningú es pot fer càrrec de vigilar mare i nadó junts després… però sí, si es vol es pot. El fet de no poder tenir un part vaginal pot suposar un disgust, i si a sobre hi sumem soledat, fredor, fer-li un petó ràpid al nadó i no veure’l en hores, la ferida costa encara més de curar. I per això són tan necessaris reportatges com el de l’Albert Solé, i escenes com les de Els dies que vindran. Les dones han de saber que poden tenir el que jo anomeno cesària en família si no poden tenir un part vaginal, i ho han de tenir en compte a l’hora de triar hospital. Està molt bé innovar en el part vaginal, tenir instal·lacions espectaculars, banyeres i un munt de material accessori, però quan cal recórrer a la cesària també s’ha d’estar a l’alçada. Personalment m’alegra enormement l’aposta de molts centres catalans, públics i privats, que han apostat pel canvi. No oblidem que l’Organització Mundial de la Salut, a la seva guia més recent de recomanacions en l’atenció al naixement, dóna el mateix pes a la qualitat assistencial que a la vivència de la dona.
foto CRISTINA CALDERER CC ARA
Gràcies Albert, gràcies Cristina, gràcies Carles, Maria i David, gràcies Laura, gràcies Míriam i Joan, i gràcies de tot cor als meus companys per pujar a aquest tren.
