Sense categoria

Fa uns mesos l’Aida, una doula que conec, m’explicava en què consistia la seva professió. De tot el que em va dir em em va quedar gravada la frase “nosaltres no jutgem”. Quantes vegades, al llarg del vostre embaràs, part, i sobre tot postpart, us heu sentit jutjades per aquells qui us envolten? A mesura que ens anem sentint jutjats i qüestionats, una vegada i una altra, ens acabem creient que potser hi ha alguna cosa que no estem fent bé, i la nostra autoestima se’n ressenteix. Així que, com diria en Laporta… “al loro!”.

Si cerquem al Diccionari de la Llengua Catalana el significat de jutjar, trobarem el següent:

jutjar 

1 1 v. tr.  Decidir quelcom a favor o en contra (d’algú o d’alguna cosa). 
1 2 v. tr.  Pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). No sabem encara qui ha de jutjar la nostra causa. 
2 1 tr.  Emetre una opinió amb què s’aprova o es blasma (quelcom). Com t’atreveixes a jutjar la seva conducta? 
2 2 tr.   Ésser de l’opinió que (quelcom) és de tal o tal manera, té tal o tal qualitat. Això, no ho jutjo digne de tu. 
3 tr.   Exercitar el judici.

Als jutjats jutgen els jutges, però al carrer tothom es considera amb el dret d’emetre judicis. Familiars, amics, coneguts, gent que passa pel carrer, professionals. Això en moltes ocasions és inevitable, però n’hem de ser conscients i hem d’aprendre a fer que no ens afecti. Podem escoltar els consells que creiem que ens poden anar bé, però hem de saber establir un filtre selectiu i fer que algunes coses ens entrin per una orella i ens surtin per l’altra.

Abans de l’embaràs ja ens estan jutjant. Si ja vivim en parella des de fa uns anys, o bé estem casats, ja hi ha qui afirma que hauríem de tenir un fill, sense parar-se a pensar què n’opinem els interessats al respecte. El dia que ens decidim, hi haurà qui s’alegri, però també hi haurà algú que pensarà que som uns inconscients, precisament ara, que podíem fer això o allò, o que ens trobem en ple auge professional, o que no tenim prou estabilitat…

Després resulta que no dones per més i agafes la baixa. Sempre hi ha qui ha “aguantat” més que tu, més setmanes, que ha trencat aigües a la feina, i que ha conduït 100 quilòmetres amb ciàtica sense sentir-se els dits dels peus… felicitats, li ha servit d’alguna cosa? I, si pel contrari, ets de les que treballes fins l’últim dia, algú considerarà que li fas la pilota al teu cap i que ja hauries de ser a casa preparant la canastreta.

“Vull un part no intervingut”… “Estàs boja, quines ganes de patir”. I si pel que sigui és un part induït, o amb analgèsia, també hi ha qui et considerarà paranormal. La qüestió és opinar. I si vols parir amb música? O veure com surt el teu fill amb un mirall? El més important és el que TU vols, sense tenir en compte què diran els altres, ni fent les coses perquè toca. Ara el part sense intervenció i sense analgèsia està cada vegada més extès, i això fa que moltes dones sentin que s’han de justificar quan sol·liciten analgèsia peridural.

La lactància és un altre punt que genera nombrosos judicis. Si dones pit, si no en dones… i si alimentes el teu fill a demanda. “Es passa tot el dia amb el nen enganxat, no té horaris” és una frase típica després d’haver visitat un recent nascut. I, com no, la frase estrella: “aquest nen es queda amb gana”. Sense efectuar una anàlisi qualitativa de la teva llet en un laboratori, més d’un visitant es creu amb el dret a jutjar-la: si en tens prou, si és prou bona, si alimenta prou… Si tu estàs anímicament bé i tot està anant fantàsticament, aquests comentaris seran inofensius, però si estàs emocionalment desorientada, físicament cansada, la lactància no està essent un camí de roses, i vas sentint comentaris d’aquests, la teva seguretat trontolla.

I un cop han passat les primeres setmanes, al voltant de la criança dels fills s’emeten tants judicis que es col·lapsaria l’Audiència de Barcelona. L’alimentació, el son, les demostracions d’afecte, l’escolarització… tot és susceptible de ser jutjat. Però pobra de tu que opinis sobre el que fan els altres a casa seva.

Davant de tot això, els meus consells: seguretat en una mateixa, convicció davant d’allò que s’està fent i, sobre tot, seguir el nostre instint. Ningú coneix els vostres fills i la nostra família tant com nosaltres. Hem de confiar en nosaltres mateixes.  I, si sabem que ens jutjaran, podem preparar l’escut… no hi ha res com anar un pas per davant de les coses i estar-hi preparat. De vegades tindrem respostes per a aquells qui ens jutgen, però d’altres simplement ignorar allò que ens diuen serà suficient.

Sí que és cert que hi haurà persones que ens poden donar molts bons consells o explicar-nos les seves experiències per a que en poguem extreure allò que necessitem… l’ideal és que ens donin el mapa, però que siguem nosaltres els qui trobem el camí. Protegir-nos dels que ens jutgen no implica aïllar-nos en la nostra veritat absoluta. Però és important saber qui hem d’escoltar, qui ens pot ajudar, i qui només ens tocarà la pera. I és per això que hi ha gent que contracta una doula: perquè, si fa el que ha de fer, no jutja.

Sobre tot, no deixeu que els judicis dels altres us facin trontollar.

Com ja sabeu, el títol d’aquest blog és “Diari d’una mare ginecòloga”. Doncs avui deixo la ginecologia a la butxaca per parlar exclusivament com a mare. I és que us vull presentar un blog que il·lustra un gran projecte. Es tracta d’Aula de Socials: Reflexions d’un professor de Secundària, i el seu autor és el Jordi Viaplana, el meu marit i company de viatge.

L’enllaç és el següent: http://www.quaderndelprofessor.blogspot.com.es
També el podeu seguir a Twitter: @jordivia.

Nosaltres som pares, i el Jordi, a més a més, és professor de Secundària des que va acabar els estudis universitaris de Geografia. La seva professió l’apassiona… i dic professió i no feina perquè de feina no en té… és el que té el sistema, que per molt bé que ho facis, a l’Escola Pública no ets més que un número.

Però no desespera, i continua treballant des de casa. Actualment està cursant un Màster de Direcció i Gestió de Centres Educatius per a obtenir eines per a dur a terme el seu gran projecte: un institut-escola un pèl diferent dels centres convencionals. No és pedagogia lliure, ni Waldorf, és diferent. Però és un projecte molt xulo que s’ha de dur a terme.

És per això que comparteixo aquest enllaç amb vosaltres. Sé que em llegeixen moltes mares, i també molts pares. I per a engegar això calen mestres i professors/es, però també famílies que busquin aquest tipus d’educació per als seus nens i nenes. Pugeu al tren amb nosaltres?

Dilluns al matí, al conegut programa de Televisió de Catalunya dels Matins de TV3, es va parlar sobre el part domiciliari. Aquesta és una opció que trien cada vegada més parelles per a rebre els seus fills, i estic segura que si no fos pel seu elevat cost econòmic hi hauria força més gent que pujaria en aquest tren.

No vull iniciar aquí un debat sobre part a casa.sí – part a casa.no. Qui opta per un part a casa ja sap que està assumint un petit risc que sorgeixi alguna complicació, així que no cal que vingui jo i ho digui. Per sort els parts a casa es compliquen poc, entre altres coses perquè el personal que els atén només assumeix gestacions a terme i de baix risc (o així hauria de ser).

El que vull comentar avui és com s’ha transmès la informació. En primer lloc apareix la llevadora que atén el part domiciliari que surt al vídeo. Tot és perfecte, és un segon fill, el part és ràpid i neix una criatura sana en un clima càlid i acollidor. Realment és molt emotiu. Després parla la responsable de Sala de Parts d’un hospital públic català amb protocol de part natural i amb unes instal·lacions espectaculars. I surt l’altra cara de la moneda: parella que arriba amb la idea d’un part sense intervenció, van passant les hores, sembla ser que el part evoluciona molt lentament, la noia està molt cansada i desesperada, i li aconsellen analgèsia peridural. I s’acaba el vídeo. Com acaba aquest naixement? No ho sabem. Per què tallen la gravació?

La meva sensació és que la noia que fa el part a casa la treuen a la tele com una campiona (i ho és, com totes), i la del part a l’hospital dóna la sensació de fracàs. A mi no em fa pena que li posin analgèsia peridural, el que em fa pena és que ho passi malament i que senti frustració per no haver assolit el seu objectiu. A la llevadora de Can Ruti, la qual conec personalment i és molt bona professional, li han otorgat el paper de dolenta de la pel·lícula, la que convenç l’embarassada a “abandonar la cursa”. A mi m’hagués agradat veure com acabava tot plegat, veure els pares contents amb el seu nadó als braços, i no tallar el vídeo amb imatges de derrota i cansament.

Penseu que no es pot donar la situació contrària? També hi ha dones que després de tres dies de part domiciliari han d’anar a l’hospital esgotades… n’he vist arribar en condicions ben extremes. I dones que pareixen fantàsticament a l’hospital en tres hores, al seu aire i sense cap intervenció mèdica. El part depèn de qui t’acompanya, sí, però sobre tot de cada dona (i de si ha parit prèviament). No hem de generalitzar. I com a coautora del protocol de part natural hospitalari del meu hospital, no m’ha agradat com Televisió de Catalunya ha transmès la informació.

Per acabar, felicitar les dues parelles que han compartit el naixement dels seus fills amb la resta de catalans, ja que gràcies a accions com aquesta (i que no tothom està disposat a fer) n’aprenem tots.

Podeu veure el vídeo del programa en aquest enllaç:

http://www.tv3.cat/videos/4451851/Els-matins-es-testimoni-dun-part-natural-a-casa-una-tendencia-que-sha-duplicat-els-ultims-tres-anys

Demà fa una setmana que es va publicar el primer article al projecte que comparteixo amb la Irene i el Ferran: Creixem Junts. Hem anat a dormir tard cada nit però estem molt contents de com ha anat la primera setmana, i estem veient que la nostra feina (que tots fem a banda de les nostres feines habituals) està tenint una bona rebuda… aquesta és la recompensa més gran.

Dilluns és el dia de la Secció de Salut, i vaig començar parlant sobre la presa de medicaments en l’embaràs i durant l’alletament. Dimarts li va tocar a la Carme Rovira estrenar “Educar i Criar”, i ens va preparar un escrit interessantíssim sobre l’autonomia dels nens i com els podem ajudar els pares. Aquest ha estat l’article que més comentaris ha generat. Els dimecres la masovera compra nespres, i a Creixem Junts parlem de Benestar. Hem estrenat la secció parlant d’alimentació de la mà de la Mònica Suàrez. Dijous, a banda dels continguts d’Actualitat, també presentem una activitat al Raconet, la secció on els nostres lectors poden participar i explicar la seva manualitat, recepta de cuina, disfressa, excursió, etcètera. Aquesta setmana, la Irina de Juan ens ha explicat com fer bossetes de roba per a guardar el te. I els divendres… els blocs! Tenim quatre blocaires ben trempats disposats a explicar el seu dia a dia i compartir-lo amb tots nosaltres.

Dilluns vam acabar la jornada amb gairebé 400 visites… un bon nombre per a començar. Dels nostres visitants, el 40% han tornat. Esperem que aquestes xifres vagin creixent amb nosaltres, així com el nombre de col·laboradors i propostes per al Raconet. Realment, trobar col·laboradors no és fàcil: han d’estar disposats a cedir-nos el seu temps desinteressadament, han de tenir gràcia escrivint i, punt important, han de ser professionals del sector. D’aquesta manera garantim la veracitat i el rigor científic dels nostres continguts, cosa que ens diferencia d’altres pàgines o de fòrums.

Bé, jo aniré escrivint aquí i allà, i us animo a seguir-nos i a deixar-nos comentaris. També ens trobareu a Facebook i a Twitter, i podeu visualitzar el nostre clip a Yotube.

www.creixemjunts.cat
El portal de les famílies en català

Dubtava si escriure sobre el tema o no… però el meu company, el Dr Acosta, en parla al seu bloc i m’ha “picat” a fer-ho jo també.

Ja és vox populi el naixement del fill de Shakira i Gerard Piqué fa un parell de dies. El rebombori que s’ha creat al seu voltant no és pel naixement en si, sino pel fet que es tracti d’una cesària programada. D’entrada pressuposem que la cantant no té cap problema de salut que la faci necessària (cosa que desconeixem), i deduïm que és per conveniència seva i que ella ho ha triat així. I, a més a més, es diu que han triat el 22 de gener perquè tots dos tenen dosos a les dates dels seus aniversaris, i que a sobre li han arreglat la panxa amb cirurgia estètica.

Llavors, continuem amb el supòsit que ella mateixa ha decidit parir per cesària programada. Molta gent es posa les mans al cap. Per a aquelles dones que han parit per cesària perquè no tenien altre remei, això pot resultar ofensiu. Per què passar per quirofan, assumir el risc d’una cirurgia major i de tenir una cicatriu a l’úter per sempre, passar pel dolor postoperatori? Tots sabem que una cesària té més riscos que un part vaginal. I, a més a més, els que concebem el part com un moment màgic, com una experiència vital i brutal, com un privilegi, com un acte animal, no entenem com algú es sotmet a una cesària “per gust”, i renuncia al “momentasso” del part vaginal. Com els qui busquen a la xarxa informació sobre parts acostumen a estar interessats en el tema, probablement la majoria dels qui m’esteu llegint sou dels que es posen les mans al cap pel tema.

Però, estimats lectors i estimades lectores, per a gustos els colors. Per què ens poden demanar una cesària? Sovint per por al dolor del part, a les contraccions, a allò que desconeixem. O per por a patir lesions al sòl pelvià. I de vegades té relació amb alguna experiència traumàtica propera relacionada amb parts vaginals. Alhora, en alguns indrets geogràfics està “mal vist” tenir un part vaginal. I algunes dones necessiten tenir-ho tot controlat, no suporten la incertesa i volen venir el dia X a l’hospital pintades, sense cap dolor i amb la maleta llesta. El primer que hem de fer és conèixer els motius d’aquest desig.

La Medicina es basa en una sèrie de principis, i un d’ells és el d’Autonomia del pacient. El pacient té dret a decidir sobre la seva salut. D’altra banda, tenim el principi de la Beneficència, en què el metge pren decisions per a fer el bé per al seu pacient, decidint per ell. Semblen contradictoris oi? En Obstetrícia cada vegada es decideixen més coses, cosa que no em sembla pas malament eh? Vols analgèsia peridural? Vols donar el pit? Vols un part sense intervenció? En quina postura t’agradaria dur a terme l’expulsiu? És una especialitat de decisions conjuntes, de treball en conjunt metge-pacient-família.

Personalment no m’agrada que em demanin una cesària “a la carta”. Quan m’ho plantegen a la primera visita d’embaràs, el meu primer pensament és que tinc vuit mesos per a convèncer aquella dona que no és una bona idea. Si és per por al part, acostumem a girar la truita amb relativa facilitat. I de vegades el motiu és tan contundent que acceptem. Un exemple: “doctora, a la meva germana se li va morir un fill durant el part”. Jo he de fer passar aquella dona per un treball de part? Aquí assumiria els riscos de la intervenció per al benestar emocional de la mare. Hem d’individualitzar els casos.

Els ginecòlegs ens podem mostrar objectors a la cesària programada, però alhora tenim l’obligació d’adreçar la dona a algú altre per a que li faci. Per tant, li faran igual, encara que no balli el waka-waka. Potser és més pràctic establir una relació metge-pacient de confiança, i si en el transcurs de l’embaràs no aconseguim convèncer la dona per a intentar un part vaginal vol dir que ho té tan clar que un part vaginal seria traumàtic per a ella. Per sort m’hi trobo poc sovint.

Deixo de banda el discurs de “les cesàries salven vides”. Això tots ho sabem. Si cal, es fa una cesària. Quan era resident em van deixar gravada una frase al cervell: “nunca te arrepentirás de hacer una cesárea más”. Si dubtes, si és qüestió de segons, cesària… que després ve el jutge a decidir si ho has fet bé. Però avui parlàvem de cesàries a la carta.

Ara em diuen que ha guanyat el Barça… i que ha marcat el Piqué.