Avui, després de mesos sense fer-ho, torno a escriure. I ho faig com sempre, amb un gat roncant i amb les potetes del davant recolzades sobre el meu braç. Sense pressió, en el moment en què em ve la inspiració i les ganes de comunicar.
Sovint em pregunten com ha de ser un part per ser un bon part. I, realment, no hi ha un únic estàndard de part ideal. Hi ha tantes maneres de néixer com gotes d’aigua al mar, sense que cap sigui la millor o la pitjor. Tot depèn de com es visqui, del que quedi a la motxilla d’experiències. Al meu llibre parlo dels ingredients que ha de tenir el naixement ideal, i hi dedico unes quantes pàgines. No obstant, si he de respondre a la pregunta de com hem de parir i néixer amb poques paraules, amb dues en tinc prou: entre cotonets.
Com es pareix i es neix entre cotonets? Estant al centre. Tot, des dels protocols clínics fins el colors de les parets, ha d’estar pensat i dissenyat per posar la díada mare-nadó i la tríada mare-nadó-família al centre de l’assistència. I és que cal cercar no només la màxima seguretat durant el part, sinó també una vivència positiva. El part és una experiència summament intensa en un moment extremadament sensible des del punt de vista biològic i psicològic, perquè la combinació d’hormones i neurotransmissors que se segreguen des que comencen a aparèixer contraccions fins les primeres hores de postpart ens fa especialment receptives a que totes aquestes vivències ens quedin ben calades. Mentre que les experiències positives són transformadores, les negatives poden arribar a tenir un impacte important en l’establiment del vincle amb el nadó, en l’aferrament, en la vida familiar i de parella, en l’esfera sexual, en el desig de tenir més fills, en la relació amb l’entorn, en l’aparició de trastorns de salut mental (depressió, ansietat o estrès post-traumàtic, entre d’altres) i a l’hora de posar-se en mans de professionals de la salut en ocasions futures.
Parir entre cotonets vol dir sentir-se còmoda, com a casa, poder confiar i rebre un tracte respectuós i empàtic. Tothom ha de conèixer molt bé les necessitats de la mare i del nadó en cada fase del part i del postpart immediat (que també tenen una explicació biològica). Cal que l’ambient estigui especialment cuidat, evitant sorolls innecessaris o una il·luminació excessiva, garantint la privacitat i la intimitat. És cert que hi ha hospitals universitaris i que tots els professionals ens hem de formar, però la presència de personal en formació ha d’estar regulada i tothom que està present s’ha de presentar i ha d’estar centrat en el que està passant allà. Les converses alienes a la situació (per exemple explicar-se el cap de setmana), per una dona que està en una situació de vulnerabilitat i sense roba, poden viure’s de manera violenta.
Totes les mares han de poder estar acompanyades per qui elles decideixin (parella, si n’hi ha, o una altra persona de confiança), sigui com sigui el part, cesàries incloses. Fins i tot es fan reanimacions neonatals en presència de l’altre progenitor. Si no hi ha res a amagar, no cal privar ningú d’aquests moments. Viure el naixement d’un fill sola, o perdre-se’l en el cas de l’altre progenitor, és trist i innecessari.
Posar la díada al centre vol dir saber detectar i escoltar les seves necessitats i expectatives, així com aquells trets individuals que poden fer que la situació sigui especialment sensible (per exemple traumes previs o històries d’abusos). Cal establir una comunicació fluïda i efectiva, malgrat hi pugui haver barreres idiomàtiques o diferències culturals. La mare ha de tenir un paper actiu en el part, essent partícip de les decisions que es van prenent en el transcurs de tot el procés, i per això ha de rebre informació en tot moment, però també n’ha d’haver rebut durant l’embaràs. Quan una dona explica una experiència negativa en un part, molt sovint una de les queixes que exposa és la manca d’informació. El mateix desenllaç, amb o sense les explicacions pertinents, probablement serà viscut de manera diferent. A l’hora de plantejar algun tipus d’intervenció, si s’entenen els motius que la fan necessària probablement s’acceptarà molt millor. És cert que de vegades hi ha situacions d’emergència i cal córrer i no hi ha massa temps per parlar. Tot el que quedi al tinter es pot comentar a posteriori, encara que sigui l’endemà, però mai es pot enterrar, perquè els fantasmes de la desinformació poden treure el nas mesos i anys després.
Un bon part necessita temps, paciència i molt suport. Les mares tenen dret a que se’ls doni el temps necessari per parir i els nadons a que se’ls doni el temps necessari per néixer. Cap guia clínica actual recomana acceleracions o instrumentacions de rutina, sense motius mèdics. Per donar temps cal tenir paciència, i l’hem de tenir tots, tant els professionals com les mares, els seus acompanyants i els familiars que passen hores a la sala d’espera. Cal guardar els rellotges a la butxaca, perquè les definicions dels tempos del part són cada dia més laxes i menys concretes. Jo sempre explico que un part és com anar de Barcelona a Galícia en tren: el camí és llarg i es para a totes les estacions, però si accelerem massa el tren pot descarrilar. Vivim en l’era de la immediatesa: quan volem saber una cosa la busquem, podem veure tres temporades seguides d’una sèrie sense haver d’esperar una setmana a que emetin el proper capítol, podem comprar una cosa i rebre-la a casa en unes hores…. i ens demanen paciència en els parts? Sí. Tot i que les hores són molt relatives, perquè el temps sempre passa més de pressa quan s’està bé. És per això que parir entre cotonets, estar còmoda i sentir-se segura, cuidada i acompanyada és fonamental i marcarà la vivència que es construeixi a posteriori de tot plegat.
En poc temps la mare i el nadó passen d’estar junts dins del mateix cos a respirar per separat. A partir d’aquí hi ha dues realitats en una, dues vivències i dos trànsits cap a una nova vida. La mare, amb una explosió d’hormones i neurotransmissors circulant per les seves venes, enfoca els seus cinc sentits cap al nadó i obre el cor de bat a bat mentre la petita persona que acaba de néixer transita cap a la vida extrauterina, adaptant les seves funcions vitals a la seva nova realitat. I el nadó té una bona feinada: respirar, començar a menjar, regular els seus nivell de sucre i la temperatura corporal, estabilitzar les seves constants vitals i recuperar-se de l’estrès que suposa néixer. Tot això sempre és més fàcil estant sobre la seva mare, en contacte directe pell amb pell. Entre cotonets. En un ambient silenciós, amb poca estimulació externa, sense manipulacions innecessàries i diferint totes aquelles actuacions que no siguin urgents. No cal saber quant pesa si està bé. És un moment sagrat per l’aferrament entre tots dos. Tinc un vídeo de fa anys d’una nena recent nascuda reptant cap al pit de la mare, amb tots els llums engegats, i mentrestant es van sentint sorolls estrepitosos de material quirúrgic que s’està recollint. Cada cop que el veig se’m posen els pèls de punta. Per sort les coses van canviant i cada vegada hi ha més sensibilitat envers aquests detalls.
L’equitat a l’hora de rebre cures és important. En el nostre medi, en què els sistemes de salut són accessibles per tothom, se sobreentén que a cap díada mare-nadó li mancarà una assistència mèdica de qualitat. Però cal fer un pas més enllà i garantir que totes les mares puguin parir entre cotonets, amb el màxim respecte, acompanyades, sense intervencions innecessàries però sense passar per alt les que sí es necessiten, i amb accés a informació veraç i no esbiaixada per poder prendre les seves pròpies decisions. Sovint, quan hi ha patologies o desviacions de la normalitat, es tendeixen a passar per alt aquests detalls, i sembla que es perdin tots els drets. Equitat també significa que aquestes mares puguin parir entre cotonets, encara que sigui en un quiròfan i envoltades de tecnologia. I també significa que totes les mares, independentment d’on hagin decidit parir, puguin fer-ho entre cotonets, i que les direccions de tots els centres posin mitjans per garantir aquests mínims imprescindibles que poden marcar tant la diferència.
Per acabar, no podem oblidar que també cal tenir cura de qui té cura. Per a que es pugui parir i néixer entre cotonets els professionals de l’obstetrícia, siguem obstetres, llevadores, anestesiòlegs, TCAEs o altre personal auxiliar, hem d’estar bé. Hi ha una part d’aquest “estar bé” que depèn de cadascú, però el component ambiental, de l’entorn de treball, té un pes molt important. A la sala de parts cal donar-ho tot, i per fer-ho sense desgastar-se s’ha de tenir un ambient de treball agradable, amb els recursos humans i materials suficients per poder cuidar i atendre les necessitats de tothom, amb temps pel descans, amb espais per la formació i l’aprenentatge i amb el suport dels de més amunt. Només així seguim avançant per millorar l’experiència de les mares i els nadons en aquest moment tan transcendental de la vida com és el seu inici. Aquest moment tan sagrat, tan especial, tan màgic i alhora tan addictiu que ens fa vibrar cada dia convencent-nos que, malgrat les inclemències del sistema, no sabríem dedicar-nos a una altra cosa.
