Setmana Mundial del Part Respectat 2018: menys intervencions, més cures

Estem immersos de ple en la Setmana Mundial del Part Respectat, que aquest any té un lema que m’encanta i comparteixo: menys intervencions, més cures. Com cada any han anat sorgint iniciatives per reivindicar una millor manera de néixer, i jo aporto el meu granet de sorra escrivint unes quantes ratlles sobre el que, sota el meu punt de vista, s’ha de complir per tenir el naixement ideal.

L’OMS ha elaborat recentment (febrer 2018) una guia d’assistència obstètrica per a una experiència positiva en el naixement. En ella s’equipara una assistència mèdica de qualitat amb la vivència positiva de la dona i del seu acompanyant, donant a ambdós el mateix pes i sempre d’acord amb l’evidència científica. El “tot ha anat bé”, a les portes de 2020, ha deixat de ser vàlid.

Els protagonistes del naixement, i de tot el procés que inclou embaràs i postpart, són la mare i el nadó, i també el pare o altre acompanyant principal. Els professionals som imprescindibles, però només som uns convidats. L’assistència obstètrica s’ha de centrar en la dona i en la família, donant-los veu en la presa de decisions, tenint en compte les seves expectatives i necessitats.

Per poder construir expectatives es necessita informació, i aquesta s’ha de començar a rebre durant l’embaràs. És important conèixer el propi cos i els canvis que experimenta, així com el procés de part normal i què es pot esperar en cada fase. La informació genera seguretat i ajuda a que la vivència sigui positiva. Les dones han de rebre informació veraç, actualitzada i de qualitat. Siguin llibres, recursos digitals, explicacions en cursos de preparació al naixement o respostes dels professionals de la salut.

Les expectatives són més que necessàries: mouen muntanyes. Si mai cap dona hagués alçat la seva veu, potser moltes de nosaltres estaríem parint amb pentotal. Molts dels canvis que hem viscut en la manera de treballar a les sales de parts han estat basats en la demanda constant i repetida de les mares.

En el moment del part la comunicació és essencial. Quan una dona explica una experiència negativa en un part, molt sovint una de les queixes que exposa és la manca d’informació. El mateix desenllaç, amb o sense les explicacions pertinents, probablement serà encaixat de manera diferent. Si cal algun tipus d’intervenció, se n’han d’explicar els motius, i la presa de decisions ha de ser conjunta. La dona no ha de ser un subjecte passiu, sinó que ha de tenir una participació activa en tot el procés.

Un bon part necessita temps, paciència i acompanyament. Els nadons tenen dret a que se’ls doni el temps necessari per néixer. Acceleracions o instrumentacions innecessàries per la simple pressa d’acabar (sigui per marxar a casa, per poder dormir o per acabar abans perquè n’hi ha tres més esperant per entrar) no estan justificades. Avui dia les dones valoren més tenir el temps suficient per parir i que es respectin els seus ritmes que no pas ser ateses per un professional concret.

Donar temps requereix paciència, guardar-se el rellotge a la butxaca, pensar que no es té res més a fer en aquell moment que estar per aquella dona i acompanyar-la com necessita. Acompanyar una dona, a més de temps, requereix una motivació personal per fer-ho. Mostrar empatia, respondre a les seves necessitats, resoldre els seus dubtes, guiar-la, fer-la creure en ella mateixa. Petits detalls poden marcar la diferència, i cal prendre’n consciència. L’empatia és imprescindible. I tot això requereix una ràtio professionals-pacients que pugui garantir l’atenció més enllà de les actuacions purament mèdiques. El suport emocional és una de les bases de l’assistència al naixement i, independentment del resultat final, marcarà la vivència que elabori la dona de tot plegat.

El part és quelcom a priori fisiològic (normal) la gran majoria de vegades, però pot esdevenir patològic (malalt). Cal que una Sala de Parts estigui dissenyada per atendre la fisiologia i, alhora, situacions d’alt risc, complicacions i emergències. Tants escenaris diferents en un mateix espai: aquesta és una de les particularitats de l’Obstetrícia. És cert que la patologia existeix, però el gruix més important correspon a la normalitat.

Per atendre correctament tant la normalitat com la patologia és summament important conèixer al detall el desenvolupament normal del part, definint molt bé cada fase i la seva durada normal. Tenint clar això es detecten els problemes amb major facilitat, i alhora s’evita intervenir en situacions que no se surten de la normalitat. Hi ha professionals que intervenen excessivament (oxitocina, trencar la bossa per sistema, etcètera) perquè no ho saben fer d’una altra manera, perquè només se senten còmodes així, i això s’ha de canviar. Més intervencions no són sinònim de seguretat.

Les definicions i els timings van canviant a mesura que es van publicant noves guies, sempre amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats amb la major satisfacció materna. Fins no fa massa els llibres deien que s’havia de dilatar un centímetre per hora per anar bé, i en canvi les darreres recomanacions són molt més laxes en aquest aspecte, sobre tot en fases inicials del part. De la mateixa manera que s’ha redefinit la fase activa del part, aquella en què res ni ningú pot parar la maquinària perquè ja està més que engegada. Ingressar a la Sala de Parts en la fase activa s’associa a un menor nombre d’intervencions. La fase prèvia (la fase latent) pot perllongar-se sense suposar un problema, i ingressar massa aviat pot generar intervencions que no haguessin fet falta. Cal paciència, explicar molt bé a la dona en quin punt es troba en cada moment, acompanyant-la en cada fase.

L’espai on té lloc el naixement és important. No per si és bonic o lleig, o si té més o menys material de suport, o si té banyera, sinó per l’ambient que s’hi respira. Un espai acollidor i en silenci redueix el nivell d’estrès. El més important és assegurar la intimitat i la privacitat. Un box amb cortines no és el lloc adequat per parir. Actualment es tendeix a abandonar espais d’aspecte asèptic i quirúrgic. Un part normal pot ser assistit tranquil·lament en una sala que sembli més una habitació que no pas un quiròfan, que permeti regular la intensitat de la llum i que asseguri una temperatura ambiental òptima. L’espai físic ha de ser acord amb la fisiologia del part, possibilitant el moviment lliure i l’adopció de diferents postures, i fent que la dona s’hi pugui sentir còmoda. Alhora, ha de disposar del material mèdic adequat per al control del benestar fetal i l’assistència al part.

Si el part ha estat de cine i els tres dies següents són un infern, aquella dona no tornarà a parir allà mai més. L’estada hospitalària després del part forma part de la vivència que quedarà a la memòria. Una assistència respectuosa amb la mare, el nadó i els seus ritmes, evitant separacions innecessàries i preservant al màxim la intimitat. Tant la mare com el nadó necessiten atenció mèdica i aquesta ha d’anar en sintonia, tant en absència com en presència de complicacions. Cal un suport adequat a la lactància materna per part de personal sensibilitzat i degudament format, i recolzament emocional en funció de les necessitats de cada nova família.

En resum, el naixement ideal és aquell que té lloc en un ambient tranquil i íntim, amb tot el temps necessari, sense presses, sense acceleracions ni intervencions innecessàries però actuant quan cal, amb un acompanyament proper que garanteixi la seguretat i alhora una bona vivència, amb comunicació fluïda i un tracte empàtic. Sigui quin sigui el resultat final, aquests ingredients hi haurien de ser sempre. I tot això depèn directament dels professionals que assisteixen el naixement, però també de l’organització del centre, de la seva filosofia i del tarannà global de tot l’equip. No ens podem conformar amb un “pariràs d’una manera o d’una altra segons qui et toqui”. L’experiència d’una dona no ha de dependre de si està de guàrdia una determinada persona, sinó que cal que tot l’equip treballi en una mateixa línia i d’acord amb les recomanacions actuals i les expectatives de les mares.