Porto més de dos mesos sense publicar cap entrada, i és que estic immersa en donar forma al meu llibre (àlies “el llibre sense nom”, de moment). Ahir vaig tenir una estoneta a la guàrdia i vaig deixar llest el capítol 2, que porta per títol “Guia bàsica per a navegants”, i resol els interrogants més freqüents que truquen a la porta quan veiem les dues ratlles al test d’embaràs. Doncs bé, ahir un dels temes que vaig tocar va ser aquest: Lactància i embaràs. És perillós donar el pit estant embarassada? Parlem-ne!
A dia d’avui donar el pit més enllà de l’any o els dos anys és el pa de cada dia, de manera que és relativament freqüent trobar una dona que estigui embarassada i alhora estigui alletant el seu altre fill o filla.
Per a que hi hagi embaràs cal que hi hagi ovulació. I aquesta, sobre tot els primers mesos o mentre hi hagi preses molt freqüents, sovint està inhibida. Però si els cicles menstruals ja han aparegut, encara que sigui de manera irregular, l’embaràs és possible. També hi ha dones que es queden embarassades en la seva primera ovulació, i per tant no arriben a veure la menstruació, de manera que els diagnòstics d’embaràs al tercer o quart mes no són gens infreqüents.
A la consulta, a les embarassades que ja tenen altres fills els pregunto si han donat el pit i quant de temps, i algunes em diuen que segueixen alletant com una cosa ben normal, però d’altres es posen vermelles o ho diuen amb la boca petita. I és que hi ha moltes dones que se n’amaguen per vergonya, per evitar ser jutjades o simplement per estalviar-se donar explicacions, perquè és quelcom que no sé per què però no sempre està socialment acceptat. Encara se senten comentaris tipus “és que aquest ja és molt gran”, “això no l’alimenta”, “es beurà la llet del germà quan neixi”, o “però si ja té dents!”, o fins i tot “et provocarà un avortament”.
Hi ha qui pensa que donar el pit estant embarassada és perjudicial. Però no, no s’ha demostrat que la lactància provoqui avortaments espontanis, nadons de baix pes o parts prematurs. Sí que és cert que alletant es segrega oxitocina, de manera que en casos d’amenaça d’avortament o d’aparició de contraccions abans d’hora sí que podem arribar a recomanar interrompre la lactància, com a mínim de manera temporal. Però si l’embaràs transcorre amb normalitat la lactància és segura, i no la desaconsellarem.
Tot i començar l’embaràs alletant, en molts casos la lactància finalitza abans que neixi el nadó, i els motius són diversos. D’entrada, durant la gestació els mugrons estan més sensibles i a algunes mares ja no els resulta agradable alletar, decidint elles mateixes que ha arribat el moment d’acabar. La son espectacular del primer trimestre també pot fer que alletar a les nits es faci pesat. Altres mares no tenen ganes de fer lactància en tàndem (alletar dues criatures alhora), i opten per deslletar el fill gran. Es tracta d’una decisió molt personal i ningú l’ha de jutjar. La lactància és una cosa de dos, i tant dret té el nen o nena a deslletar-se com la mare a decidir que ho vol deixar. Jo a la consulta només dic una cosa: si es decideix deslletar, millor fer-ho amb temps per endavant, i no el mes abans de néixer el nadó per a que el gran no se senti apartat.
(més informació sobre deslletar: http://laurarodellar.blogspot.com.es/2013/06/experiencies-alletant-i-deslletant.html).
També hi ha nens que, per si sols, decideixen deixar de mamar, ja sigui perquè tenen interès en altres coses o perquè noten que hi ha una disminució de la producció (sobre tot cap al tercer o quart mes, com a conseqüència de l’embaràs). Aquí la mare pot tenir sensació d’alleujament o bé sentir-se rebutjada pel seu petit i experimentar un petit procés de dol. D’altres nens, en canvi noten que alguna cosa passa al seu voltant, senten massa sovint la frase “ai pobre el que li espera”, “ui quins gelos tindrà” o “i ara què, quan neixi el germanet li hauràs de deixar el pit per ell!”, i els entra una mamitis brutal i incrementen molt la demanda, arribant a una lactància en tàndem amb una molt alta demanda. Aquí cada família trobarà les seves eines per gestionar la situació, establint els límits que es considerin necessaris si tot plegat arriba a ser massa esgotador.
Per tant, la lactància i l’embaràs són compatibles si no hi ha cap complicació que ens faci pensar el contrari. Hi ha
qui ho veurà bé i qui ho veurà malament, però el que compta és l’evidència científica i no l’opinió personal de cadascú. La decisió de seguir o no, i la de fer lactància en tàndem o no, i de posar límits o no, és de cada família. I ningú s’ha de sentir malament pel fet de voler acabar ni s’ha d’avergonyir per decidir continuar.
1 comment
Hola Laura. He aterrat al teu blog buscant intentant buscar respostes al meu dolor. Primer he llegit l’entrada AVORTAMENT DIFERIT: I ARA, QUÈ? i després LACTÀNCIA I EMBARÀS. El cas és que he tingut un avortament a les 9 setmanes de gestació i em pregunto fins a quin punt la lactància del meu fill gran ha tingut alguna cosa a veure. Dius que “en casos d’amenaça d’avortament o d’aparició de contraccions abans d’hora sí que podem arribar a recomanar interrompre la lactància”. La meva pregunta és: com es pot detectar una amenaça d’avortament durant el primer trimestre? Jo no he tingut pèrdues abans de l’avortament en si, tampoc he tingut contraccions perceptibles, tot i que crec que a les 9 setmanes poden confondre’s amb els dolors típics del primer trimestre. En el meu primer embaràs vaig tenir contraccions a partir de la setmana 22, i malgrat ser un embaràs de risc, va arribar a terme. Moltes gràcies i enhorabona pel blog.