Quan fem lactància materna, arriba un dia en què, pel motiu que sigui, deslletem el nostre fill o filla. Alguns es deslleten sols, i altres no deixarien de mamar mai i és la mare qui, pel motiu que sigui, marca el moment. Avui no entraré en què és millor, ni quan és el moment, ja que a cada casa es fan les coses d’una determinada manera. Simplement explicaré què m’ha funcionat a mi amb els meus fills: dos nens diferents, i dues situacions diferents. Hi ha mares que alleten més temps, igual que n’hi ha que no ho fan, i cadascú sap quan és el seu moment.
He donat el pit als meus fills 18 i 22 mesos respectivament. I les dues vegades he estat jo qui he decidit deixar-ho i per motius diferents.
La meva filla gran va parlar molt aviat, i amb 18 mesos podies mantenir una conversa amb ella. Com a nena d’alta demanda que ha estat des del dia que va néixer, anar a dormir era tot un número: “ara dona’m teta”, “ara fes-me un bibi”, “ara rasca esquena”, “ara estira’t aquí”… i així podien passar ben bé dues hores fins que se li esgotaven les piles. I a més a més mamava dos minuts i amb ànsia, i em feia mal, de manera que vaig deixar de gaudir de la lactància i vaig decidir plegar. Va ser relativament fàcil: li vaig explicar que la llet de la teta era pels petits, i que ella era gran i havia de beure llet fresqueta de la nevera, i ho va entendre a la perfecció. Ens va ajudar el fet que eren vacances de Nadal i anàvem desmarxadíssims amb els horaris, de manera que a l’hora de dormir no seguíem les rutines habituals. No vam tenir plors, ni rebequeries, ni res de res. Va ser una fase més que vam superar amb èxit.
Quan estava embarassada del nen, la nena cada dos per tres deia que quan naixés el seu germà ella voldria tastar la llet de la teta. Jo li deia que cap problema, tot i que tampoc m’imaginava fent tàndem. Fins i tot un dia va venir a casa una amiga amb el seu nadó i ella n’hi va demanar, però no va saber mamar. Treia la llengua i reia, però no s’atrevia a agafar-se. Quan va néixer el nen, tal com va entrar ella per la porta es va mirar el seu germà durant uns segons i el primer que va demanar va ser tastar la llet del pit. I tampoc sabia mamar. Quan el seu germà prenia pit, ella de vegades donava el pit a alguna nina (en una posició perfecta que ja agradaria a moltes mares primerenques), però no feia massa cas del tema.
El nen va mamar moltíssim a les nits fins passat l’any, moment en què jo estava físicament destrossada. Pit cada hora, dormint com en Quasimodo, llevant-me a les nits a fer parts i fent guàrdies… no tenia ganes de fer res, no gaudia de res perquè només pensava en dormir, i el dia que no vaig veure un semàfor en vermell i me’l vaig saltar (per sort no va passar res) vaig tocar fons i es va acabar el pit de nit. Va ser una nit dura, però a partir de llavors el nen va dormir molt millor i jo em trobava molt millor i tenia moltes més ganes de fer coses i l’energia de sempre.
De dia, però, va continuar prenent pit. No me’n demanava massa, tan sols a primera hora del matí i quan es llevava de la migdiada, i si li entrava la tonteria de gana-son a les 7 de la tarda. I només si hi era jo, és clar. Això sí, si estava malalt, s’alimentava de pit. Però va arribar un moment en què als matins ja no demanava pit, i només mamava cada 3-4 dies, i jo volia començar una dieta… així que vaig decidir plegar. Ell, amb 22 mesos, no tenia la maduresa de la seva germana, i si li explicava la història de la lleteta de la nevera ja podia dir missa… és un home en miniatura, i els homes necessiten instruccions concretes i explicacions pràctiques. Vaig optar per la tècnica de les tirites: una tirita a cada pit, i “la mama té mal a la teta”. El primer dia va al·lucinar, i anava repetint “a mama, a maaaal”, i reia. Quan demanava pit, ràpidament em posava les tirites i es conformava, i li feia gràcia i tot. Fins que ja ho va deixar de demanar. Passat un mes, aproximadament, me’n va demanar, però ja no sabia com agafar-se. I veu la seva amigueta prenent pit i no fa cap comentari al respecte, ni en demana.
Com veieu cada nen, encara que sigui de la mateixa mare, és un món. El que em funciona amb un és impensable amb l’altre, tant amb el pit com amb la resta de coses. No negaré que trobo a faltar donar el pit. Per mi la lactància ha estat una època fantàstica de la meva vida, i n’he gaudit moltíssim. No em sento malament pel fet d’haver estat jo qui ha dit prou les dues vegades, i més veient que tant la nena com el nen han acceptat el canvi amb tota la naturalitat del món, com una fase més en el seu desenvolupament. No hi ha una edat màxima per deixar de donar el pit, però a totes ens arriba el moment algun dia.