Com moltes de les persones que em seguiu i llegiu regularment sabeu, porto molt temps donant forma a un llibre sobre l’embaràs, el naixement i el postpart. Doncs avui, 3 de març, a les 14:07, he pitjat la tecla del punt i final. Em queden moltes hores de relectura, retallades, canvis i correccions, però el castell ja està construït. Molts dels textos que he compartit darrerament al bloc són fragments del llibre, així que avui no puc fer una altra cosa que mostrar les darreres línies: el tancament imperfecte del cercle amb la retrobada dels espais propis. L’avantatge d’escriure un llibre d’assaig i no una novel·la és que puc compartir tranquil·lament el final sense fer cap spoiler 🙂

Primera proposta de portada, feta per la meva amiga Txell, amb la panxa de la Susana mentre la Paula es gratinava.
He parlat sovint sobre el canvi de vida i la sacsejada de l’escala de prioritats que implica esdevenir mare. La maternitat absorbeix, i deixem una mica de ser nosaltres mateixes per ser la mare d’un nadó totalment dependent que requereix la més absoluta entrega. Tornarem, però, a ser nosaltres mateixes? Quan?
És impossible tornar a ser exactament la mateixa persona després de tenir una criatura, ni l’endemà de parir ni quan té vint-i-tres anys i marxa de casa. El cos s’ha transformat i re-transformat, però més ho ha fet la manera de ser i d’entendre la vida. La maternitat remou, canvia i transforma. Algunes coses tornen, cadascuna a ritmes diferents, d’altres no, i també en vénen moltes de noves. I també hi ha coses que, quan tornen, es veuen des d’un altre angle i s’assaboreixen de manera diferent.
Hi ha diferents espais transitòriament aparcats arran del naixement d’un nadó: l’àmbit laboral, les aficions, l’oci, les amistats i les relacions socials, la cura d’una mateixa i, en part, també la relació de parella. No tot s’arracona del tot. Algunes coses simplement canvien una mica per incloure-hi el nou membre de la família, i d’altres sí que entren en un vertader parèntesi durant una temporada.
L’aturada més significativa és en l’àmbit laboral. En el moment en què acaba el curt i insuficient permís retribuït per maternitat, hi ha molts escenaris possibles. Vull tornar? Em puc permetre econòmicament no tornar o fer-ho amb una jornada reduïda? Què faig amb la criatura si torno? Cadascú té un escenari absolutament diferent i se sap la realitat de casa seva. Hi ha dones que opten per quedar-se més temps a casa. Per molta gent, però, una reducció de jornada o una excedència no és una opció, ja sigui per necessitat econòmica o perquè vol continuar la carrera professional que havia anat traçant. La feina és una ocupació i permet arribar a final de mes, però en molts casos també és una professió que agrada, i ha costat un esforç important arribar al punt on s’estava abans del parèntesi. Es pot ser mare i professional.
De vegades hi ha una dualitat entre la necessitat de sortir de l’aura maternal, recuperant espais propis i parlant amb adults, i la pena i el sentiment de culpa per deixar el nadó i per tenir aquesta necessitat. Aquesta sensació de tenir el cor dividit és molt freqüent i totalment lícita. Sovint és més intensa els dies previs a la reincorporació a la feina, anticipant el que vindrà, que no pas una setmana després quan s’ha vist que tothom ha sobreviscut. El primer dia és dur, i es fa llarg, però tan aviat com es comença a rodar tothom s’adapta a la nova rutina i s’acaba trobant l’equilibri just per gaudir de tot. És una etapa esgotadora, perquè sovint la criatura encara no dorm tota la nit, i es pot tenir la sensació que només s’és mare i professional, però no una mateixa. Per això també és important plantejar-se fer reflotar altres coses com les relacions socials o les aficions.
Tota dona té alguna afició que l’omple i la complementa, ja sigui fer esport, ballar, fer teatre, tocar la flauta o devorar llibres. L’arribada del nadó desplaça tot això cap a un altre pla, i al començament ni tan sols es troba a faltar, però arriba un dia en què es comença a necessitar. Quan? És totalment variable, depèn molt de cadascú, i potser de tot el que es feia abans s’enyoren una cosa però no d’altres. No hi ha res més correcte, ni més lícit, ni que signifiqui ser millor mare. Hi ha dones que se senten malament per fer coses, i d’altres que se senten pressionades per fer-ne quan en realitat on estan millor és a casa en família. Les coses s’han de fer quan se senti que s’han de fer. Cada mare ha de trobar el seu equilibri per a que li encaixin totes les peces del puzle.
Més enllà de les aficions hi ha les amistats i la vida social. Tenir un nadó no té per què implicar aparcar els amics, i més si ho són de debò, perquè poden continuar estant presents sense necessitat de separar-se de la criatura. De fet, sovint fins i tot s’estableixen noves relacions socials arran de la maternitat. És cert, però, que hi ha plans que es deixen de fer, i que arriba un dia en què es tornen a necessitar, ja sigui al mes, als sis mesos o als dos anys. Voler fer coses amb els amics o amb la parella i sense canalla és normal i respectable. Per damunt de mares i pares, tots som persones amb les nostres necessitats i aficions.
L’arribada d’un nadó a casa – sobre tot el primer – pot tensar i trasbalsar la relació de parella. Les atencions ja no recauen només en l’altre i els moments a soles escassegen, i hi ha parelles que realment s’allunyen l’un de l’altre. He parlat altres vegades de la sexualitat en el postpart, de l’aturada dels cicles menstruals i de la disminució del desig, amb la seva explicació biològica. Quan la lactància és perllongada, es pot estar molts mesos sense menstruar. El sexe no és l’única esfera de la relació de parella, hi ha moltes més coses compartides: sortides i escapades, converses, abraçades i contacte, mirar una sèrie, aficions conjuntes, projectes… Ho necessitem? Potser no tot, ni en tot moment, ni tots dos, ni alhora. Però és important buscar conjuntament l’equilibri per a que tothom se senti bé. La família ha deixat de ser de dos, però els nous progenitors són una parella, i si ve de gust una escapada cal espolsar-se qualsevol mosca de culpa.
Una mare, a més de ser la mare d’una petita persona o més, i parella, i professional, i esportista o música o actriu amateur, també és ella mateixa. I de vegades calen moments de soledat, d’escoltar-se, de buscar-se i de trobar-se. Posar-se crema hidratant durant cinc minuts, anar al lavabo amb la porta tancada, anar a fer-se un massatge o dedicar-se una tarda a comprar roba o simplement passejar són tan sols exemples de petits moments necessaris i no pas incompatibles amb la maternitat. Ser mare és preciós, però de vegades ofega i és necessari agafar aire.
De tot això que he comentat, què necessita cada mare? Unes una cosa, unes l’altra, unes tot i unes res. Quan? És absolutament variable, i depèn molt de com és cada mare, però també de la criatura i del seu entorn. Si la criatura es queda tranquil·la sense la mare, i hi ha un entorn familiar i social al darrera que dóna suport, tot és més senzill. Però també hi ha nadons que els costa més la separació, i que ploren o no dormen o costa molt que mengin. Si es fa lactància materna exclusiva, els primers sis mesos la logística pot ser més complicada. Poder deixar la criatura amb algú facilita molt les coses, però no tothom té aquesta sort.
Hi ha dones que tenen ganes de fer coses, però acaben limitant les sortides prescindibles per manca de suport del seu entorn o perquè el nadó ho passa malament en la seva absència. En definitiva, no sempre s’alineen els astres per poder sortir de la bombolla casa-criança, o casa-criança-feina. Perquè de vegades no hi ha més remei que treballar, i l’entorn ho facilita, però en canvi tota la resta d’espais – que poden ser tan o més necessaris – s’han de mantenir aparcats una temporada llarga.
El més important és que tota mare es pregunti què necessita realment, i no què està marcant o què està exigint la societat (o les xarxes socials o les amigues i conegudes). Hi ha missatges que empenyen cap a una entrega absoluta envers la maternitat i la criança, dinamitant qualsevol intent de colonitzar algun altre espai, i d’altres que il·lustren com a dona apoderada, valenta i segura aquella qui no dubta ni un segon en sumar-se a qualsevol pla d’oci. Ni tot és blanc, ni tot és negre, perquè no hi ha cap manual de bona praxi per mares que dictamini què és correcte i què no. I cadascú coneix la seva pròpia realitat.
Si es fa el que es necessita, i amb seguretat i convenciment, s’arriba a l’equilibri. Malauradament, però, una cosa és el que es necessita i l’altra el que acaba passant, i el problema ve en cas de discordança. Si es necessiten espais propis més enllà de la criança però no se’n tenen, la maternitat pot resultar aclaparadora. Els fills s’estimen de manera incondicional, però de vegades en algun punt del camí calen més coses per sentir que es té una vida plena i feliç. I de vegades la culpa ve de regal amb aquest sentiment. D’altra banda, quan una mare es veu forçada a fer coses que en realitat no necessita, a més de no gaudir-ne se sentirà culpable per estar on creu que no toca. Però de vegades no hi ha més remei que viure en aquest desequilibri, i aquí és on entren en joc les estratègies de cadascú per adaptar-se a les diferents situacions.
Tancant el cercle…
Amb el pas dels mesos i els anys, mentre es van passant etapes, saltant obstacles i col·leccionant aprenentatges, sembla que el cercle es va tancant i alguns aspectes de la vida es van assemblant a com eren abans. Però el cercle no es tanca mai, perquè res torna a ser exactament igual, i no s’arriba mai al mateix punt de partida del camí.

Aquesta polsera, creada per una artista rubinenca, il·lustra perfectament això: el tancament imperfecte del cercle sense tornar mai més al mateix punt de partida exacte.
Les següents maternitats tampoc seran iguals. Es viuran d’una altra manera, ni millor ni pitjor. Hi haurà coses que es faran abans, d’altres més tard. No se serà la mateixa mare que la primera vegada, perquè totes les vivències acumulades hauran deixat la seva petjada. El viatge s’emprendrà des d’un lloc diferent, i quan sembli que el cercle es va tancant, s’arribarà a un punt també diferent de l’anterior. I així cada vegada, perquè el camí de la maternitat no té un final.