A tota embarassada se li fa aquesta pregunta en algun moment o altre: a casa, pel carrer, a la consulta, el dia del part… i és que aquest és un tema que sorgeix durant l’embaràs, gestant el naixement, i gestant el postpart. Quan la pregunta es formula a la Sala de Parts, la mare generalment ja té la resposta a punt: “sí” o “no”. Però la resposta també “ho provaré”, opció que sol ser equivalent a “no ho tinc del tot clar, començo, veig com va i com em sento i decideixo si continuo”.
Com altres espècies de mamífers, les dones tenim glàndules mamàries, uns òrgans que s’encarreguen de produir i excretar llet. I els nadons, quan neixen, s’alimenten de llet, i per això se’ls diu lactants. Aquesta pot ser llet del pit de la seva mare, o bé una fórmula artificial que s’hi intenta aproximar, sense ser pròpiament llet (malgrat sovint s’anomeni “llet artificial”).
La decisió entre un tipus d’alimentació o una altra, o la combinació d’ambdues (lactància mixta), és summament personal, i hi influeixen múltiples factors. La informació rebuda durant l’embaràs és una peça més del puzle, però no l’única. Actualment tots sabem, i està científicament demostrat, que la llet materna és qualitativament millor que qualsevol fórmula. Conté immunoglobulines (defenses), té l’equilibri perfecte de nutrients, és de fàcil digestió, és gratuïta i està a punt sempre en la temperatura idònia. No només té múltiples efectes beneficiosos sobre la salut del nadó, sinó que alhora té un efecte protector sobre el càncer de mama. Quan la lactància materna funciona i és satisfactòria, pot ser una experiència màgica.
Avui dia les dones reben aquest missatge durant l’embaràs, se’n parla als cursos de preparació al naixement, se les anima a donar el pit, i tant a la societat com entre els professionals de la salut cada vegada hi ha més consciència sobre els beneficis de la lactància materna. A més, actualment està prohibit fer publicitat de fórmules artificials, però no fa massa anys s’anunciaven per tot arreu, els pediatres sovint animaven les mares a donar biberó i moltes dones de l’entorn no alletaven. Aquest canvi de mentalitat, juntament amb un augment del suport a les mares que alleten, ha generat un augment progressiu de les taxes de lactància materna.
Malgrat això, no totes les dones volen donar el pit. Hi ha molts motius, tots ells vàlids, i ningú té dret a jutjar com una mare decideix alimentar el seu nadó. Alguns exemples són el fracàs d’una lactància anterior (resultant en una mala experiència), factors culturals, la incorporació ràpida a la feina (no tothom està disposat a extreure’s llet), incomoditat envers la idea de la succió del mugró, necessitar comptabilitzar què menja el nadó, sentir que no s’arribarà a tot (bessons, altres fills…) o el fet de compartir l’alimentació amb la parella. Amb aquests arguments cadascú pot estar d’acord o en desacord, però la decisió final és de cada mare i s’ha de respectar.
No tothom pot donar el pit. Hi ha algunes malalties de la mare o del nadó i medicaments que ho impedeixen. Per sort, hi ha molts tractaments que tenen alternatives compatibles amb la lactància, i els professionals de la salut cada vegada en són més conscients i hi ha menys interrupcions innecessàries de l’alletament. No obstant, en algunes ocasions no hi ha altres opcions i cal recórrer a la fórmula artificial per garantir la salut de la mare. Hi ha cirurgies del pit que impliquen la secció de conductes, i poden implicar una menor producció i ejecció de llet, però en molts casos no es pot assegurar res fins que neix el nadó i es veu com evoluciona tot. I, en cas que es confirmi una menor producció, es pot optar per una lactància mixta enlloc de només fórmula si la dona en té ganes. Hi ha nadons amb múltiples al·lèrgies alimentàries que sí que poden prendre pit, però les seves mares han d’evitar tot un seguit d’aliments i no totes hi estan disposades ni se senten segures. En definitiva, davant d’un “m’han dit que no podré donar el pit”, cal oferir el màxim suport i buscar les possibles alternatives i, per suposat, respectar sempre la voluntat i les decisions de la mare.
Hi ha gent que associa la lactància materna a un major sacrifici i a dormir menys a les nits. És cert que les mares que alleten els seus fills han d’estar sempre disponibles, i si necessiten marxar han d’extreure’s llet o deixar alguna altra alternativa, però durant els primers mesos de vida d’un nadó generalment el que menys ve de gust és separar-se’n si no hi ha necessitat. Els recent nascuts, mengin el que mengin, no funcionen amb piles i no tenen interruptor: es desperten a la nit. Alguns dormen més que d’altres, però la fórmula artificial no és cap somnífer.
La lactància materna no sempre és un camí de roses, i poden sorgir dificultats: dolor, clivelles, poca producció de llet, guany de pes inadequat, mastitis, etcètera. En altres ocasions n’he parlat.Amb el suport i l’assessorament adequat molts d’aquests obstacles se superen, però de vegades la voluntat no és suficient per a que tot rutlli i es decideix canviar de mètode d’alimentació.
Sobre tot, sigui quin sigui el mètode triat, i el que s’acabi duent a terme finalment, la decisió l’ha de prendre la mare, sense pressió, sense sentir-se jutjada i sense ser obligada a res. Ningú s’ha de veure coaccionat a donar el pit, ni a continuar una lactància que no està essent satisfactòria, ni tampoc a interrompre-la per motius que no ho facin imprescindible. El més important és aconseguir ser feliç, gaudir de la maternitat i estar a gust amb l’alimentació i amb totes les altres esferes de la criança.