Quan siguis mare

Quan siguis mare la teva vida serà diferent, però tranquil·la, no serà pitjor. Durant nou mesos t’hauran espantat amb comentaris sense mala intenció, dient-te que no dormiràs, que la teva vida de parella desapareixerà, que deixaràs de fer el que vols, que serà molt dur, que ploraràs… però creu-me, arribarà un moment en què miraràs enrere i no enyoraràs la teva vida anterior. El que ve a partir d’ara és infinitament millor.

Quan siguis mare, i la teva vida sigui diferent, passaràs per un procés d’adaptació. Potser fas un petit dol per la pèrdua de la teva vida anterior; hi tens tot el dret, era la teva vida. I això no voldrà dir que no siguis feliç, una cosa no treu l’altra. Tindràs un petit ésser que dependrà de tu per sentir-se segur, alimentar-se i tenir cobertes les seves necessitats bàsiques, i això pot fer trontollar qualsevol. T’hauràs de recuperar físicament del que suposa que un cos travessi el teu, i hauràs de sobreviure al terrabastall hormonal que suposa el postpart. Aniran passant els dies i aniràs aprenent a fer de mare. De fet, mai deixaràs d’aprendre’n. De vegades encertaràs, d’altres potser t’equivocaràs i pensaràs que ho podries haver fet millor, però de tot s’aprèn.

Quan siguis mare, un dia recordaràs com era la teva vida abans de ser-ho. La sentiràs llunyana, com si no hagués estat teva. Somriuràs recordant moments, però no els canviaries pels d’ara durant més de cinc minuts. Tindràs la sensació de portar en aquest paper pràcticament tota la vida, i no voldràs sortir-ne (tret d’alguna escapadeta puntual, també necessària). I potser en aquell moment tan sols fa un mes que ha arribat el nou integrant de la família… imagina’t com serà quan ja en faci cinc anys.

Aquests dies tinc la meva nena i el meu nen de campaments al Ripollès, amb el cau. Dotze dies i onze nits, sense notícies, pensant que segurament estan de meravella però amb un cert punt d’intriga. La gran ja és el tercer any que hi va, i sé que l’èxit està assegurat, però per al petit és la seva primera experiència més enllà de les colònies de l’escola. Dotze dies en què m’he concentrat la major part de les guàrdies del mes, però també plens de moments d’oci i de parella que em recorden la meva vida d’abans, llunyana. Anar a la platja sense trastos i amb un llibre, fer la migdiada, sortir a sopar amb la cerveseta prèvia per escalfar motors, tenir converses de més de cinc minuts sense interrupcions amb el meu home… coses que fa poc més de nou anys eren el més normal del món, però que ara passen bastant menys sovint. Ho estem assaborint, sí, i estem gaudint molt l’un de l’altre, cosa que ja va bé, perquè més d’una parella peta quan els marxen els fills de casa i descobreixen que no saben què dir-se. Nosaltres això sempre ho hem tingut ben clar: la parella és com una planta i si no la regues es panseix.

Però jo no enyoro la meva vida d’abans. La gent ens veu pel carrer i ens diu “ooohhh, sense nens, que bé esteu eh?”. No, no estic del tot bé. No ploro tot el dia i sé treure’n la part positiva, però enyoro els meus nens i em sento ben estranya, en part com si hagués fet un viatge al passat. La vida que m’agrada, la que em fa feliç, és la d’ara, la de mare. Encara que sovint m’enfadi, que cridi, que remugui per a que aquell parell endrecin les seves coses, que acabi el dia esgotada i que tingui mil coses al cap, sóc feliç així. Aprenent al seu costat, creixent com a mare alhora que ells creixen com a nens, descobrint com acompanyar-los al llarg de cada etapa, essent un equip de quatre. I, tot i que ho tenia clar, aquests dotze dies m’estan servint per estar-ne més segura que mai. Sé que qui no té fills sap ser feliç, com també ho era jo abans de tenir-ne, i també sé que quan volin més del niu sabré gaudir d’aquella nova etapa. Però tinc ben clar que la vida d’ara m’encanta i que em moro de ganes que arribi diumenge i, ben bruts i amb una motxilla carregada d’experiències i aprenentatges, m’expliquin tot el que han viscut.

Per la meva feina, però també fora, veig mares cada dia, en tots els estadis. Des de les que esperen ser-ho fins les que ja els han volat les criatures del niu. I les reaccions es repeteixen. El postpart immediat pot ser caòtic. Passat el primer mes les coses es comencen a posar a lloc, i al llarg del primer any tot plegat és esgotador però molt gratificant. I després van passant etapes, decisions, petites batalles, algunes dificultats, però sobre tot moltes satisfaccions.

Quan siguis mare simplement viuràs un canvi en les teves prioritats. Et continuarà agradant anar al cine amb la teva parella, però probablement et farà més il·lusió compartir la darrera estrena per a públic familiar en horari de tarda. No et farà res cremar-te l’esquena fent un castell de sorra a la platja enlloc de bronzejar-te de manera uniforme a la tovallola, i veure els teus fills saltant onades serà més interessant que qualsevol llibre. Tindràs la casa en silenci a l’hora de la migdiada perquè tu també necessitaràs fer-la, i no enyoraràs tant anar a sopar perquè hauràs fet tantes coses en un dia que potser preferiràs descansar. I un dia t’escaparàs al cine amb la parella, o a sopar amb les amigues, o a fer un volt tu sola, i el món no s’acabarà i t’ho passaràs d’allò més bé, però aviat voldràs tornar al teu cau.

No deixis que t’espantin. Ser mare és com caminar: un cop ho fas per primer cop, no deixes de fer-ho, i ni tan sols recordes quan ho vas fer per primera vegada. Ningú diu que sigui fàcil, però de tot se surt, i de tot s’aprèn.

Nota: parlo per a mares, perquè són qui habitualment em llegeix, i perquè és el que sóc, però també ho faig extensiu a pares.