Sempre he pensat que això del Dia de la Mare era un tòpic, un invent dels floristes o el Dia del Corte Inglés, però amb els anys jo també m’estic tornant fan d’aquestes nyonyeries. Així que avui no puc deixar de felicitar unes mares de les quals aprenc cada dia, que protagonitzen vertaderes històries de superació i que són, cadascuna a la seva manera, unes triomfadores: les de l’Espai de Mares, o com elles s’anomenen, “La Tribu”.
El postpart no és una etapa fàcil. Fa uns quants anys ningú en parlava i les dones marxaven d’alta de l’hospital i
topaven de morros amb una realitat molt diferent de la que s’havien imaginat. Jo a la visita de la quarantena preguntava <<què tal estàs?>> i la resposta sempre era <<ara bé, però hem passat un meset que tela marinera>>. Calia fer alguna cosa per aquestes dones, per a evitar-los els mals moments, per a que sabessin que no estaven soles, per a que no abandonessin la lactància per dolor o per manca de suport, per a evitar depressions o angoixes, per a que visquessin un postpart diferent.
Vaig adquirir el costum de citar les meves pacients a la consulta a la setmana de l’alta per intentar detectar possibles
problemes, reforçar conceptes i no deixar passar un mes fins que tornessin a veure’ns. I més endavant a l’hospital es va crear una consulta de postpart immediat atesa per llevadores que ha tingut un èxit rotund des del primer dia:
aquí es dediquen a mirar punts i pèrdues, valorar la lactància i, sobre tot, fer èmfasi en l’estat emocional de cada mare.
Ara a més a més tenim la sort que en l’era digital en què vivim hi ha molta mare blogger que explica com se sent després de parir. Posts, vídeos i escrits diversos que parlen del postpart real inunden la xarxa. Jo també n’he parlat en més d’una ocasió. I quan vam crear Mater Training també vam decidir fer especial èmfasi en el postpart. Ara només cal que als cursos de preparació al part preparin la dona també per al que ve després.
L’acompanyament, la teràpia de grup, és summament important en un període de la vida en el qual vius en una muntanya russa emocional, sagnes, estàs físicament més o menys feble i t’estàs adaptant a un petit ésser que et necessita en tot moment. Jo mateixa vaig necessitar ajuda en el meu segon postpart, i la vaig trobar al Grup de Lactància del meu CAP. El meu fill plorava com un posseït a totes hores, i fins que li vam resoldre un frenet tipus 3 alletar-lo era un suplici.
Així doncs, després de provar diferents formats i horaris, a dia d’avui formo part d’un petit espai que m’encanta: L’Espai de Mares de l’Hospital General de Catalunya. El comparteixo amb la Montse, una llevadora fantàstica que et fa veure el gris clar quan tot et sembla negre, i en ocasions també amb l’Àngels, una gran professional que sempre té una paraula a la butxaca per a una mare que la necessiti. A l’Espai de Mares la porta és oberta i ningú és jutjat. La que un dia entra dient <<avui prometo no plorar>>, però ho acaba fent, la setmana següent s’ha convertit en la coach perfecta per a les nouvingudes. Nosaltres, les de la bata blanca, tan sols moderem el debat i intentem donar estratègies, però les solucions surten de la col·lectivitat, de les experiències viscudes, dels genolls pelats de les altres. Donem suport a la lactància, però les mares que donen biberó son igualment benvingudes, perquè també compartim emocions i les petites coses grans del dia a dia.
Cada setmana aprenem alguna cosa, perquè cada setmana una mare ens dóna una lliçó de superació. Posaria cent exemples i encara me’n descuidaria algun. Hem vist créixer (al seu ritme) la petita Ona, que al poc temps de néixer va decidir que no li interessava menjar, i que dormint s’estava millor, iniciant una batalla de pit-suplements-biberó-xeringa-pit, i portant la seva mare a dur a terme vertaderes operacions d’enginyeria fins a assolir l’equilibri que necessitaven i una lactància materna exclusiva. I ara els dimarts ens obsequia amb els seus somriures de princesa mentre la seva mare es posa d’exemple davant les adversitats de la resta. <<Ui, tu tranquil·la>> és la seva frase. També li ha costat el seu temps al Víctor, que va néixer amb menys de dos quilos de pes, i va començar amb una lactància mixta que poc a poc es va anar convertint en exclusiva.
El Mateo va néixer, igual que el seu germà, amb la llengua pràcticament enganxada a la base. La seva mare ja venia d’una lactància desastrosa amb el seu primer fill, i per posar fil a l’agulla ens va venir a veure estant embarassada. Però després del part les alarmes van saltar. Va arribar un dimarts dient <<avui no ploraré>>, però ho va fer, i ningú la va jutjar, al contrari. Per sort va trobar ràpidament una solució al seu problema i ara ens apareix cada dimarts amb un somriure d’orella a orella, pletòrica. Ens encanta veure-la feliç! El dia que ella ens va venir a explicar que estava fantàsticament teníem una altre mare a la que se li escapaven les llàgrimes. La Gal·la era petitona, estava un pèl groga, a la seva mare li feien mal els pits quan s’agafava i les hormones no li posaven la vida fàcil. Aquí només va fer falta seguretat i temps, res més. I la seguretat li van donar, sobre tot, les altres mares allà presents compartint les seves experiències.
L’Emma no li ha posat gens fàcil a ningú, començant per la seva mare, que podria escriure un manual de lactància. Això de succionar, sobre tot si no surt un bon raig de llet, no sembla que li interessi massa, i s’ha intentat de tot: xeringa, relactador, mugronera, extracció poderosa… cada cop que la vèiem i ens preguntava fins on arribaríem la pregunta de la Montse era <<i tu, què vols fer?>>. Dimarts passat quan va entrar vam aplaudir totes, i l’Emma va fer una presa de pit, però amb un vertader desplegament logístic al seu voltant… més del que el dia a dia i tenint un altre fill permet. Aquests dies he sabut que ha decidit deixar la lactància, però continua sent per nosaltres una heroïna que ha arribat més lluny que moltes amb l’únic objectiu de voler el millor per la seva nena, així que l’esperem dimarts, que tornarem a aplaudir.
També tenim mares que no tenen cap “problema” gros però vénen a compartir i a donar suport, com l’Ariadna, la Stephanie o la Marta, que demà torna a treballar. Anirà bé! La lactància del Gabriel també ha anat bastant sola després dels típics dubtes dels inicis, però la seva mare ve sempre que pot a passar una estona agradable i a compartir, i a ajudar la resta. Ara ja es comença a fer gran i intercanvia somriures amb l’Ona.
I no puc deixar d’anomenar les nostres mamis múltiples, com la Lorenna o l’Estíbaliz, que han aconseguit una lactància exclusiva dels seus bessonets, i quan a totes ens faltarien mans elles ho tenen tot sota control. Quan ve una mare o futura mare de dos sempre les posem d’exemple. També tenim el sector prematur, amb lactàncies d’inicis més difícils, però poc a poc anem fent passes de gegant.
Setze setmanes de baixa passen millor quan una està acompanyada. I una setmana es pot fer molt llarga, el dimarts sembla que no arribi mai. Així que vaig fer una proposta a les supermares que tenim: que creessin un grup de whatsapp per mantenir-se al dia durant la setmana. Així ho han fet, i diuen que treu fum! M’encanta que hagin fet aquest equip tan maco i que vagin acollint les nouvingudes. Aquest dimarts esperem la Martina 😉 , i ben aviat també la Llum.
Bé, em deixo moltes històries, moltíssimes. No perquè no les hagi anomenat són menys importants. De totes i cadascuna d’elles aprenc cada dia, i em moro de ganes de seguir-ho fent. Així que avui, dia de la
mare, us ho dic ben fort: