AVUI FA UN MES

El nostre Servei d’Obstetrícia i Ginecologia és com una gran família. Som gent molt diversa, amb personalitats molt diferents, de generacions diferents, però ben avinguts. I avui fa un mes que el Jordi Leira, un dels pilars d’aquesta família, va marxar per sempre després un accident en què la seva parella, també companya nostra, va resultar ferida.

El Jordi era únic. Confesso que el caràcter de tots dos feia que ens enganxéssim sovint, però cinc minuts més tard ell ni se’n recordava, em saludava amb el seu “què?” característic i a mi em passava l’emprenyada. No he vist mai cap metge tan entregat a les seves pacients, sempre disposat a atendre-les, encara que el traguessin del llit tres nits seguides. Era capaç de trobar les paraules adequades per transmetre que tot aniria bé, i les dones se sentien segures a les seves mans. I sempre, sempre, sempre gaudia treballant. Cada part, cada cirurgia, cada visita. Sempre amb una solució per tot, perquè n’havia vist de tots colors. Recordo com li brillaven els ulls el dia que la seva filla havia trencat aigües. Anava d’una banda a l’altra com un belluguet… i és que no s’estava mai quiet! A partir de llavors no va parar d’ensenyar-nos fotos i vídeos del seu nét, amb el qual li queia la baba com a bon avi orgullós. Estava a punt de jubilar-se de l’hospital, i poques setmanes abans de marxar, quan li vaig preguntar què faria amb més temps lliure, la resposta va ser “moltes coses”. Perquè era feliç treballant, però també ho era molt fora de l’hospital, amb els seus, viatjant, fent la cerveseta…

Pocs dies després del 12 d’agost el nostre company Joan Acosta va escriure unes línies al seu bloc que expliquen molt bé com era el Jordi i el buit que ha deixat per tot arreu: “Jordi Leira, el médico que siempre sonreía”. I és que un dels detalls que tothom recorda és el seu somriure. Mentre companys de l’hospital compartien fotografies i anècdotes de tots els temps, a mi em van venir al cap moments viscuts amb ell els darrers nou anys, el temps que porto treballant a l’hospital. Tenia ganes d’escriure i vaig demanar a alguns companys que m’expliquessin moments especials per ells. No tenia ordinador i ho vaig escriure a mà, i avui, un mes després, tinc ganes de compartir-ho.

Dimecres, 4 de la matinada, guàrdia horrorosa. Entre el so dels monitors sents unes passes fermes i decidides, totalment inconfusibles. És la quarta nit que es lleva però malgrat això es entra somrient. “Què?”. Part eutòcic, ni un punt. I cap a casa, que a les 8 del matí torna, previ pas pel gimnàs.

 

Dilluns, 8 del matí. Sessió quirúrgica. Es baralla amb el ratolí. “Joooordi, consulta historia, que per la ‘e’ no va”. Merda. Acabes de recordar que has programat una laparoscòpia i no has apuntat la paritat. Ai que pillaràs… “I l’eco?”.

 

Dijous, 2 del migdia. Està assistint un part però ja té la safata a punt ala cafeteria. Avui l’Eugènia li ha agafat opció light: amanida i pollastre a la planxa. Després, cafè ràpid i cap al cotxe, que les pacients de la tarda l’esperen. “Avui Santa Perpètua o Granollers?”. “Barcelona”. A mitja tarda l’interromp el Tomàs. “Posa-li un pesari cúbic”, li diu el Jordi. “Però Jordi, ja n’he provat tres de diferents!”. “Fes-me cas”. I funciona. Com diu el Tomàs, sempre guanya.

 

Dimarts, 3 de la tarda. Encara no has aconseguit fer la cesària programada de les 10. Començaves a veure la llum… i se t’ha tornat a colar! Et poses negra, has d’anar a buscar els nens… però als cinc minuts l’has perdonat, com sempre.

 

Dijous, 11 del matí. Com sempre, opera dret. La Sandra té la teoria que ho fa així perquè no sap estar assegut. Li dono tota la raó. Sobre tot, la pacient ben col·locada, i els punts de McCall imprescindibles. Si hi ha estudiants, li encanta explicar què fa.

 

Dilluns, 7 de la tarda. Guàrdia mig tranquil·la, però amb un nen que no acaba de baixar. “Fòrceps de Kjeeland”. No canvia la cara. “Vinga, apreta ben fort”. Neix el nen sense una marca. Un puntet i prou. “Què, t’ha agradat?”. Al Jordi li encantaven els compliments.

 

Dijous, 10 de la nit. Avui toca soparet. Riem i riem. I és que ens ho passem molt bé tots junts. Més enllà d’un Servei de Gine, som una gran família. Cadascú amb les seves particularitats. I costarà molt acostumar-se a no tenir el Jordi allà cada dia, ensenyant-nos, fent-nos riure (i també enfadar de tant en tant), apassionant-se per cada part i cada cirurgia, explicant-nos el proper viatge.

 

I les seves pacients, que l’adoren, també el trobaran molt a faltar. Era capaç de guanyar-se la seva confiança en 5 minuts. Apareixia i sabien que tot aniria bé.

 

Eugènia, ara mateix res ni ningú et pot treure el dolor. Som aquí per recolzar-te, per acompanyar-te. Et cuidarem. Fins sempre Jordi.

El dia que ens vam acomiadar del Jordi el Sergio Oliete va explicar que havia tingut ocasió de dir-li en persona tot el que li havia volgut dir. A mi em va quedar pendent portar-lo a un room escape, sempre que anava a algun pensava en com es posaria ell tancat allà dins i amb només una hora per trobar combinacions i obrir cadenats. “Què, i ara què?”. A ell li deia sovint.  Però ara ens toca acostumar-nos a viure amb aquest buit, conformar-nos amb els records, amb les anècdotes viscudes, i intentar fer-ho quasi tan bé com ell amb les seves pacients… tot i que per fer tot el que feia ell necessitem un exèrcit sencer i encara ens quedaríem curts.

Bé, com va dir el Manel el 16 d’agost… Jordi, que tinguis bona guàrdia. Avui farem la cerveseta per tu.