Un naixement, tres perspectives

Tots els naixements deixen la seva empremta a la meva motxilla de vivències, però n’hi ha alguns que pel motiu que sigui són un xic més especials. Els parts de la Lídia han estat, per mi, dels que deixen petjada. I avui vull compartir, amb el permís de la protagonista òbviament, el segon part de la Lídia. Però més que explicar-lo jo he preferit que ho fes ella mateixa, i també la Mireia Navarro, la fotògrafa que la va acompanyar i que va captar l’essència del moment passant absolutament desapercebuda. Així doncs, avui us ofereixo un naixement narrat a tres bandes, per a que us pugueu posar en la pell de totes tres i conèixer la mateixa història des de tres perspectives, cadascuna amb la seva vivència del moment.

Mireia:

Era la matinada d’un dia calorós d’agost quan vaig rebre l’esperat missatge de feia dies. La Lídia i la seva família anaven de camí a l’hospital, per fi naixeria la Carlota. Jo estava embarassada de 38 setmanes ja del meu fill Jan, així que el meu marit em va voler acompanyar amb el cotxe i quedar-se allà, per tal d’assegurar-se que jo també estava bé.

De camí a l’hospital tot era emoció continguda, nervis, il·lusió. Era la primera vegada que fotografiava un part, i la meva preocupació era assegurar-me que l’emoció no m’impedís captar el moment amb la major qualitat possible i d’una manera que transmetés tots els sentiments que serien allà presents.

Un cop a l’hospital ens vam trobar amb la Lídia i l’Àlex a la mateixa porta, esperant l’ingrés, i després d’aclarir un parell de cops a Urgències que jo no anava a ingressar, sinó que era una acompanyant, vaig poder entrar amb la Lídia. Els dos marits es van quedar un moment fora amb l’Ariadna, mentre l’Àlex li explicava que s’havia de quedar amb el meu marit (al qual ja coneixia de la sessió que vam fer durant l’embaràs a la platja) a esperar que arribessin els avis, que ja eren a prop. La Lídia estava lidiant amb el dolor en silenci, i en tota l’estona que vaig ser allà em va demostrar una gran enteresa, serenitat i fortalesa. La seva gran preocupació era que la seva nena (la gran) estigués bé i no percebés res que la pogués preocupar, i la meva que si el part avançava tan de pressa l’Àlex se’l pogués perdre, perquè tots intuíem que l’arribada de la Carlota era imminent. Jo vaig acompanyar la Lídia durant aquella estona i vaig intentar reconfortar-la com vaig poder, però per fi va arribar l’Àlex i a partir d’aquell moment ell es va quedar al seu costat, recolzant-la, fent-li massatges, el que fes falta. Malauradament jo no podia deixar de pensar en el meu tan proper part també, tot m’afectava d’una manera molt directa i personal.

I, de sobre, a l’habitació en penombra a excepció d’un únic focus i en un silenci tan sols entretallat per algun crit de la Lídia va arribar la Carlota, amb tota la naturalitat del món i fluint entre els braços de la seva mare. Gairebé sense avisar. Tan senzill i alhora tan brutal.

En aquells moments em sentia aclaparada per l’emoció. La meva admiració cap a la Lídia era molt gran, i em preguntava si jo seria capaç de tenir la mateixa serenitat que ella havia demostrat (em conformava amb tenir-ne la meitat) i si tindria la sort de tenir un part tan ràpid i tan bonic.

De les fotografies que vaig fer aquella nit en recordo amb especial afecte dues. Una del moment en què la Carlota es va obrint camí, amb mig cos ja fora, mentre la Laura i la Lídia la recullen amb les seves mans. L’altre és la fotografia en la qual la Lídia té ja la Carlota als seus braços i em mira exultant de felicitat mentre l’Àlex encara està aclaparat i sorprès del que acaba de passar allà. Jo sabia el que estava sentint la Lídia en aquell moment, i vaig sentir una gran connexió amb ella i em vaig sentir molt agraïda per haver pogut formar part d’aquest capítol de la seva història com a família.

Lídia:

Volia parir com ho havia fet el primer cop, creuant aquella línia entre el conscient i l’inconscient, creuar els meus llindars de nou, de manera natural. Però per fer aquest viatge, aquesta vegada, necessitava saber que la meva filla gran estava bé. Ho necessitava. Per això, durant els dies clau, ella va anar de vacances a la platja amb els seus avis. Molt conscient tot, molt racional… però no, el part no és racional i el meu cos no es va posar en marxa fins aquella tarda, passats ja deu llargs dies des de la data prevista. Una tarda d’agost, d’amigues, dones de la meva tribu, doules de la vida, gràcies Cris i Vane. Una tarda de tornar a abraçar i olorar la meva filleta gran que encara era petita, ara ets amb mi, jo sóc la platja, jo sóc el mar. Les hormones van començar el seu joc, jo vaig reconèixer el dolor i li vaig donar la mà. Pensaments. Parir és deixar néixer. Per deixar-te néixer m’he de deixar anar. Recorda… el dolor és inevitable, el patiment és opcional. El viatge, et vinc a buscar petita. Tot va ser ràpid i intens. Em sentia com una lloba. Jo paria, jo manava. Anem cap aquí, ara, agafem la nena, truquem aquí, truquem allà. No podia ni caminar i tenia un peu al planeta part, tot i així, vaig mirar als ulls a qui em va atendre i li vaig explicar el meu primer part i com seria el segon, gràcies per escoltar, per deixar-me sola. Sola. Asseguda. Estirada de costat. Tranquil·la. Els ulls i les mans i la veu del meu home. El dolor intens que creix. El silenci. Gràcies per tancar una mica els llums quan vas arribar, Laura. Per immortalitzar aquell moment, gràcies, Mireia. I vaig parir, ràpid, intens, però tranquil·lament. Gràcies per aguantar-me una cama, per netejar, per deixar-me ser poderosa en aquell moment, agafar amb les mans la meva nova criatura i portar-la fins al meu pit. Jo he parit, però tu has nascut, ho has fet molt bé, petita, ho has fet molt bé. El dolor es transforma en una enorme tendresa i la felicitat es renova i creix.

Laura:

Vaig conèixer la Lídia a la recta final del seu primer embaràs, i de seguida vam connectar. Tenia ganes de tenir un part natural en una època on encara no massa dones decidien pujar a aquell tren. Va venir un dia a la consulta amb contraccions, però si realment volia un part natural no era el moment de quedar-se, i va marxar ni més ni menys que a l’Ikea. Aquell vespre, tornant d’un sopar, em van trucar perquè estava de part. Tot va fluir espontàniament i amb una normalitat exquisida, i va parir de manera perfecta, pràcticament en silenci. La seva cara de felicitat en aquell moment era indescriptible. Aquell part em va ensenyar tantes coses!

El segon embaràs va anar molt bé. A les visites parlàvem de parts, i també d’Educació, i de la vida en general. Es va anar apropant la data probable de part, i va passar de llarg, i van anar passant els dies. En aquelles dates tenia la meva amiga Raquel en una situació similar, esperant la Mariona, i entre l’una i l’altra em vaig inspirar a escriure sobre la màgia del moment: la dolça espera. Em resistia a pensar en una inducció per embaràs perllongat després d’haver viscut juntes un primer part excel·lent. Vaig aplicar la tècnica carpe diem i vam anar vivint els dies al moment. A partir de les 41 setmanes ens vèiem més sovint, li vaig proposar fer reflexologia podal amb la Maura per intentar activar una mica el cos… i és que quan posem una “data de caducitat” podem crear tanta pressió psicològica que fins i tot inhibim el treball de part, i per això intento no treure el tema si la dona no m’ho demana expressament.

Després de fer el seu propi treball interior, La Lídia va arribar a la conclusió que li faltava un element crucial: l’Ariadna. Sense ella era incapaç de posar-se de part. Finalment l’Ariadna va tornar, i la Lídia va estar a punt per rebre la Carlota. Era divendres a la nit, a començaments d’agost, i jo estava de guàrdia localitzable, així que dormia amb mig ull obert i el telèfon al costat. Em va sonar el mòbil i em van dir que tenia la Lídia a l’hospital, pràcticament en dilatació completa. No podia no arribar! Sort que visc ben a prop…

Vaig arribar a Sala de Parts i hi regnava el silenci. Vaig veure la Lídia estirada de costat, en un altre món. Dono fe que el famós planeta part existeix, ja era el segon cop que la veia fora de la nostra galàxia. Ni crits, ni banyeres, ni accessoris. Ella, el seu home, la llevadora (meravellada) i l’auxiliar. I la Mireia, que no ocupava pas poc espai perquè tenia més panxa que la Lídia, però es va mantenir mig invisible immortalitzant cada detall. Vaig baixar la intensitat de la llum i em vaig posar uns guants, era evident que la Carlota estava a punt de néixer. I això va fer, delicadament, sense pràcticament cap soroll, entre les mans de la seva mare, i directa cap al seu pit per no separar-se’n més. En aquell moment vaig saber que l’Ariadna era fora, i la vam fer entrar. No és habitual que els germans estiguin presents quan encara no hem ni tan sols pinçat el cordó, però en aquell moment no hi havia més pacients i tot va fluir perquè fos així. Van arribar els avis, les càmeres de fotos anaven a cent per hora, i l’ambient era de felicitat absoluta. Finalment no va caldre parlar d’induccions, i amb paciència la Carlota es va decidir a conèixer la seva família!

Bé, fins aquí el relat a tres bandes. Gràcies família (Lídia, Àlex, Ariadna i Carlota) per compartir aquests moments, i sobre tot per confiar en mi. Gràcies Mireia per captar cada instant i per compartir la teva vivència. I gràcies Auxi pel tracte exquisit que els vas donar en tot moment.

Em quedo amb dues frases de la Lídia que també dic sovint a les meves pacients: una és la de “reconèixer el dolor i donar-li la mà”, és a dir, ballar amb les contraccions enlloc de lluitar contra elles. Les contraccions et trenquen en dos per donar vida a un nou ésser des del teu cos, i cal deixar-se portar per elles. L’altre és “el dolor és inevitable, el patiment és opcional”. Un part sense anestèsia fa mal, però aquest dolor no sempre implica un patiment. De fet, quan la dona pateix i allò deixa de ser maco per ella, potser serà millor replantejar-se si allò continua essent el que volia. Si la dona s’entrega al seu dolor i li dóna la mà, al final, com diu la Lídia, “el dolor es transforma en una enorme tendresa i la felicitat es renova i creix”.

Nota: les imatges són propietat de Mireia Navarro. En aquest enllaç podeu veure totes les imatges d’aquell moment i conèixer com treballa la Mireia. http://blog.mireianavarro.es/partos/fotos-de-part-naixement-de-la-carlota-el-nacimiento-de-carlota